Tot no es pot

Abandonar maneres de satisfacció no és tasca senzilla. Diguem que un, a través de la seva història i de la trobada amb el llenguatge, estableix formes de satisfacció que queden fixades en el cos per la trobada amb la paraula. L’empenta a la repetició d’aquesta satisfacció pot portar al subjecte a un autèntic calvari, en veure com això que li crida a repetir el pot portar a la ruptura del llaç social i per tant caure en una solitud autoeròtica. Els cants de sirena de la satisfacció cridaran al subjecte per empènyer-lo a repetir una vegada més, ni que sigui un cop més …

I és que no és el plaer el que persegueix tal satisfacció. Més aviat sabem que moltes vegades el que amaga és una manera de protegir-se de l’angoixa que sorgeix de la realitat de l’ésser. La paradoxa és que si bé certes maneres de satisfacció permeten al subjecte taponar momentàniament el forat font del seu malestar, després no fan més que engrandir-lo podent provocar veritables crisis d’angoixa.

Freud deia que aquesta empenta a la repetició tenia a veure amb l’ideal d’atrapar una satisfacció absoluta, mítica. La marca d’una satisfacció originària que ja mai més tornarà a estar a l’abast del subjecte, per tant es tracta d’una pèrdua irreversible. Lacan situa en aquest punt la pèrdua de gaudi que comporta per al subjecte la seva entrada en el llenguatge. Sens dubte Lacan és qui millor teoritza sobre aquesta qüestió, articulant i separant el desig i el gaudi.

Sabem bé que no es tracta de deixar de gaudir, entre altres coses perquè és impossible, però sí de fer-ho en certes quotes de llibertat. L’amor, el sexe, el menjar, les drogues, el joc, la feina … són clars representants del plaer, però en canvi tots amaguen el risc per al subjecte d’una pèrdua de regulació. En aquest sentit el desig del subjecte s’erigeix ​​com a veritable antídot davant la dependència.

És per la via del desig que molts dels nostres pacients poden trobar una altra manera diferent de relacionar-se amb els altres i amb ells mateixos. Una cosa que només serà accessible per a aquells que hagin pogut assumir una mica de la impossibilitat Freudiana, això que habitualment s’escolta: “Tot no es pot”, però no n’hi ha prou amb saber-ho, sinó que més aviat es tracta d’assumir-ho.