Por a la mort

Els humans sabem que morirem, aquesta és la diferència amb els animals. La paraula, l’ús de la representació simbòlica, atorga al subjecte la consciència suficient per saber que hi ha un final, un límit, un tall. Dit d’una altra manera, la mort no existiria si no hi hagués una paraula que la nomenés. Aquesta consciència és pròpia del ser humà en la mesura que el llenguatge permet cobrir a mitges la seva funció.

Estar en el llenguatge no vol dir que el subjecte pugui donar sentit a la mort, però sí almenys, ofereix la possibilitat de poder nomenar-la, de vestir-la simbòlicament a través de creences o ideals, o de costums com els funerals, les esqueles, les làpides … Tots ells son recursos que permeten alleujar l’angoixa i elaborar les pèrdues.

La por a la mort deriva de la relació impossible entre el llenguatge i la realitat de la mort. Impossible en la mesura que la mort es presenta com això que s’escapa a qualsevol temptativa de control per part del subjecte, no donant cap possibilitat de poder predir res pel que fa a com i quan arribarà l’hora. Una incertesa que porta a l’angoixa i a la vegada dóna lloc a la religió com a recurs simbòlic i imaginari per pal·liar aquestes conseqüències.

Les conseqüències clíniques que esdevenen de l’angoixa en relació a la mort, podríem dividir-les en dues posicions subjectives diferents. D’una banda, estan aquelles persones que via algun mecanisme de defensa procuren no fer front a cap situació que els evoqui el tema de la mort o de la malaltia. Aquestes persones poden evitar controls mèdics, per exemple, per seguir mantenint la seva posició de ceguesa, mostrant una posició infantil davant l’horror de saber.

D’altra banda, a l’altra cara de la mateixa moneda, estarien aquelles persones que intenten mantenir una posició de control la mort i la malaltia. No parlem aquí d’aquelles persones que es cuiden i que mantenen hàbits saludables, sinó d’aquelles que s’obsessionen amb evitar la mort de totes totes i viuen angoixades davant de qualsevol signe de malaltia. Alguns d’aquests pacients són veritables creients del discurs científic i somien amb el dia en què la curació del càncer serà una realitat que allunyi més i més al final que suposa la mort.

La immortalitat, l’eterna joventut, l’amor per a tota la vida … són anhels de plenitud, ideals de procuren evitar (o vorejar) la trobada amb la realitat de l’existència mateixa, és a dir, la condició humana de pèrdua. Un pot saber de tal impossibilitat, però no obstant no cessar de buscar-ho, d’intentar fer-ho possible, encara que això suposi acabar topant sempre amb un real en forma d’angoixa que treu el cap quan un menys s’ho espera. Aconseguir viure en pau amb això impossible de controlar sol ser la demanda de moltes persones que s’adrecen al psicòleg o al psicoanalista. La psicoteràpia psicoanalítica, no només té efectes sobre l’angoixa, sinó que va més enllà, està orientada perquè la persona pugui mantenir una posició més lliure davant d’això que s’escapa al seu control, davant la pèrdua.