skip to Main Content
adiccions barcelona

Psicòleg adiccions Barcelona. Las adicciones: una falsa solución ante el vacío

Psicòlegs addiccions Barcelona

Són temps, els que ens toca viure, en els quals l’oferta d’objectes de consum, provinents d’un capitalisme feroç, envaeix la subjectivitat humana, oferint perversament solucions màgiques al desemparament de la falta estructural del subjecte. Productes als quals un pot accedir de forma gairebé immediata i que no fan, sinó, que disparar la voracitat per evitar la falta a ser, amb l’angoixa conseqüent de topar amb l’impossible.

La “toxicomania” com un intent desesperat per evitar l’angoixa, és en aquest article, l’eix de les reflexions. Per a això estructuraré el text en alguns conceptes, que he considerat claus per a orientar el treball: l’objecte droga; el subjecte a-dicto; l’addicció; i el tractament. Les lectures d’alguns autors, que de manera específica, s’han dedicat a l’estudi de l’addicció, així com el text de *Freud “El malestar en la cultura”, com a referència teòrica, sumat a l’experiència professional en aquest àmbit, han conduït el que pretén ser una reflexió sobre les particularitats del que es coneix com a “addicció”.

L’objecte droga

És important considerar que ofereixen les drogues que les fan tan atractives i que fan que siguin gairebé un mètode d’elecció davant el patiment. És evident que a elles s’associa un efecte plaent i que en molts casos afavoreixen la *deshinibición. Plaer i benestar que no s’és capaç d’aconseguir per altres mitjans. Brindant al mateix temps la possibilitat d’aconseguir d’una manera o un altre cert nivell d’anestèsia d’això intolerable que es troba en la realitat psíquica dels consumidors. *Freud en “El malestar en la cultura” es refereix a la il·lusió per aconseguir una felicitat a través d’experimentar intenses sensacions plaents i evitar el dolor i el *displacer.

*Displacer que, dirà, “ens amena per tres costats: des del propi cos que, condemnat a la decadència i a l’anihilació, ni tan sols pot prescindir dels signes d’alarma que representen el dolor i l’angoixa; del món exterior, capaç d’aferrissar-se en nosaltres amb forces destructores omnipotents i implacables; per fi, de les relacions amb altres éssers humans. El sofriment que emana d’aquesta última font potser és més dolorós que qualsevol altre; tendim a considerar-ho com una addició més o menys gratuïta, malgrat que bé podria ser una destinació tan ineludible com el sofriment de diferent origen”.

El millor aliat que l’home va trobar per a aconseguir el seu objectiu han estat les diferents substàncies que a través de la seva acció de modificació de la realitat psíquica li han permès obtenir una victòria momentània sobre el dolor d’existir.

“El més cru, però també el més efectiu dels mètodes destinats a produir tal modificació, és el químic: la intoxicació. No crec que ningú hagi comprès el seu mecanisme, però és evident que existeixen unes certes substàncies estranyes a l’organisme la presència del qual en la sang o en els teixits, ens proporcionen directament sensacions plaents, modificant a més, les condicions de la nostra sensibilitat, de manera tal que ens impedeixen percebre estímuls desagradables. Tots dos efectes no són només simultanis, sinó que també semblen estar íntimament vinculats”. (…) “S’atribueix tal caràcter benèfic a l’acció dels estupefaents en la lluita per la felicitat i en la prevenció de la misèria, que tant els individus com els pobles els han reservat un lloc permanent en la seva economia *libidinal. No sols se’ls deu el plaer immediat, sinó també una molt anhelada mesura d’independència enfront del món exterior. Els homes saben que amb aquest “*quitapenas” sempre podran escapar al pes de la realitat, refugiant-se en un món propi que ofereixi millors condicions a la seva sensibilitat”.

En *Lacan no trobem referències específiques a l’objecte droga, més que algunes anotacions sobre el seu ús: “Utilitzar una substància prohibida pot ser la manera que trobi en l’ocasió un subjecte histèric per a denunciar els semblants de l’amo modern, encarnat en una certa figura d’autoritat; també podrà ser la manera que instrumenti un subjecte pervers per a intentar fer gaudir a l’Altre, encara pagant el preu d’una *golpiza gairebé mortal; o bé la manera triada per un subjecte psicòtic per a incloure’s en el llaç social que institueix el discurs de l’amo, per a ser nomenat des d’allí i temperar d’aquesta manera la seva *desanudamiento” (*Lacan, J. seminari el *Sinthome).

María Juliana *Bottaini, en l’article que escriu en *Pharmakon (2011), pensa al tòxic com un semblant “Si el subjecte toxicòman trenca amb el gaudi fàl·lic, en la cerca d’aquest gaudi il·limitat a partir del tòxic mateix com a semblant, és llavors allí que podem entendre per què s’enganya creient prescindir dels semblants… Però s’enganya , ja que el tòxic en tant semblant, vela l’horror davant la castració i la mort real. El subjecte presa a l’objecte droga no com a substància sinó com a semblant i s’amb-fundi amb ell. Fondre’s en ell, ser toxicòman, ser un altre quan consumeix… Procura fer-se d’un semblant a partir del tòxic o la pràctica toxicòmana”.

L’anomenada “addicció”

L’addicció es troba *entramada amb un espectre de quadres psicopatològics que va des de les neurosis fins a les psicosis. Sent tan sols les modificacions de la posició del subjecte el que possibilita la seva caiguda de l’estructura en tant pèrdua de la funcionalitat. Óscar Gutiérrez, en el seu llibre, Les addiccions, dirà que “…un addicte es troba refugiat en un pur “plaer d’òrgan”, masturbació acte eròtica de la qual queda exclòs el món *fantasmático de la neurosi, amb la seva referència inevitable a una funció Fàl·lica vinculada al desig. El Nom del Pare es troba en una posició de defalliment que provoca efectes sobre l’accés al gaudi fàl·lic. En posició d’objecte de la demanda de l’altre matern eludeix el reconeixement insuportable de la castració en la mare”.

El subjecte oscil·larà llavors, entre el radicalment perdut i la cerca d’un retrobament impossible. Aquest primer objecte de satisfacció, primer objecte hostil i única força auxiliar és l’objecte perdut que el subjecte aspira a retrobar en la realitat. Aspiració que mai aconsegueix el seu objectiu ja que els substituts sempre són una mala còpia de l’original, redoblant així la pèrdua. Accedir a la cultura humana implica d’una banda dominar i coartar l’imperi del camp *pulsional amb el consegüent grau d’insatisfacció, derivat que les satisfaccions substitutives sempre són un desvalgut reflex de l’original. Per l’altre, l’adveniment subjectiu implica perdre el gaudi de l’objecte i assumir la castració. Lliure de carn que s’ha de pagar inevitablement per a poder accedir a l’ordre humà del significant. A canvi s’obté l’accés al Desig, que produït per l’objecte a, només se sosté com a insatisfet. “S’estableix, llavors, una diferència entre l’anhelat i l’obtingut. Allò que faci el semblant de *obturarla es convertirà en una espècie d’ideal que sosté la il·lusió d’una felicitat que ho aculli de les inclements contingències de la vida. Que són les que posen en evidència que ser subjecte de la paraula implica suportar un ordre de malestar indefugible” (Gutiérrez, O. 2007).

L’addicció pot presentar-se acompanyant diferents estructures clíniques, en un espectre que abasta de la psicosi a la neurosi, amb una particular incidència en aquelles que presenten un marcat dèficit en el registre del simbòlic. És per això que podem assegurar que l’addicció es dona en una major proporció en les psicosis i en les denominades estructures de vora. També sabem el particular efecte de compensació que aconsegueixen els malalts psicòtics a través del consum de substàncies. Sent tan sols a partir d’un cert moment, que pot ser el de la suspensió del consum que es fa present l’estructura psicòtica de base.

Considerant la manera d’articulació del mateix en les diferents estructures, que fan de la drogodependència un tret particular, que si bé no constitueix una entitat psicopatològica “per se”, condiciona les estratègies terapèutiques i proporciona als qui pateixen dels seus efectes un curiós conjunt d’ideologia, resposta i evolució que fa que siguin reconeguts particularment dins del vincle social.

Avui dia, s’utilitza el terme patologia dual, per a referir-se a la comorbiditat entre l’addicció i una malaltia mental, en general de l’ordre de la psicosi. Això suposa que l’addicció pot ser entesa com a malaltia autònoma, la qual cosa en la clínica no és possible comprovar en la mesura en què no podem determinar estructuralment elements distintius d’aquesta suposada malaltia. Aquesta manera de definir el problema també determina la manera d’abordatge, que serà essencialment des del fenomen i la necessitat de fer-lo cessar, per al que es troba indicada una terapèutica basada en la *psicofarmacología, d’una banda i per la “desintoxicació” o l’abstinència per l’altre.

El subjecte “a-dicto”

Hem de tenir en compte que ens trobem en una societat de consum que rebutja al subjecte i privilegia a l’objecte. Convertint-ho en moneda d’intercanvi i reconeixement. Per alguna cosa els addictes parlen de “consum”, “estar consumit”. La droga no és un altre dels objectes amb els quals es tracta d’imposar el silenci al subjecte. Se’n diu “a-*dictos” ja que mostren la impossibilitat d’un dir que promou l’embranzida del no dit fins a la droga com a mitjà de tancament il·lusori de la falta.

La perspectiva freudiana sobre les fonts de malestar i sofriment, com dels dispositius que el subjecte posa en joc per a evitar el *displacer o el dolor intentant la seva cancel·lació, s’ajusta a la lletra amb el que, en el dia a dia, observem com la raó dels qui recorren al consum de substàncies com a “sistema” de defensa contra el dolor.

Dolor que no resulta produït per cap afecció orgànica. És una experiència mèdica coneguda que en els casos en els quals es fa necessària l’aplicació de morfina com a manera de combatre el dolor produït per una malaltia orgànica, una vegada que cessa la necessitat de l’analgèsic i encara durant la seva utilització, no es produeix cap fenomen que indica el desenvolupament d’una addicció. D’altra banda aquells que es troben afligits d’una dependència a aquestes drogues no presenten qüestions orgàniques que justifiquin la seva utilització.

Això ens porta a plantejar-nos que el dolor al qual fem referència i al qual es refereixen els pacients es troba dins d’aquest particular sofriment que *Freud atribueix a l’originat en les relacions amb altres éssers humans. Dolor que adquireix diferents formes o expressions en el discurs del malalt, però tenint sempre en comú una sensació gairebé física de buit que reclama el tòxic com allò capaç de *obturarlo.

D’una banda atribueixen els malestars i les impossibilitats a una variada col·lecció d’agents externs. Per una altra s’aferren al fet que el consum de drogues els permet aconseguir intenses sensacions plaents, que no són possibles d’una altra manera que el de trobar-se sota els efectes de les diferents substàncies. Encobrint una de les funcions més importants del consum de drogues que és el d’anestesiar les “preocupacions” inherents al subjecte. Entenent “preocupacions” en el sentit de les quals emanen de les emocions, els afectes i els desitjos.

D’altra banda, aquest dolor, es constitueix a partir d’aquest buit que es presenta com realment l’efecte dolorós de l’absència de la paraula, de la incapacitat de produir accions, de la despietada demanda que l’amarra a la posició d’objecte de gaudi, de la fragilitat que implica el no tenir un allotjament sòlid en el reconeixement en l’altre que l’habiliti com a subjecte separat d’ell. Aquest buit interior exerceix un reclam imperiós de ser satisfet, al fet que en cas contrari es transforma en una angoixa *avasallante i sense objecte, davant la qual el subjecte sofreix la desaparició i que només pot ser cancel·lada per la intoxicació que cancel·li aquest dolor existencial. “El buit al qual es refereixen els nostres pacients pot considerar-se com alguna cosa de l’ordre del no inscrit, una cosa homologable al concepte de “Trauma”, en tant no hi ha cadena significant que de compte d’això i la seva presència imposa la necessitat d’operar d’alguna manera sobre ell” (Gutiérrez, O. 2007).

“Ser addicte” és una manera d’inscripció i reconeixement dins del que denominem el discurs social, prova d’això és que “els addictes” o “les addiccions” són capaces de posar en funcionament la maquinària social i de l’Estat per a la seva atenció i prevenció. D’altra banda és necessari tenir molt en compte el fet que en la qualificació de “ser addicte”, hi ha un pes particular en la qüestió del “ésser”. “Que no és aliena a la de qualsevol subjecte que tracta de quedar resguardat de la inconsistència de la falta a ser que fongui al subjecte de la paraula” (Gutiérrez, O. 2007). Mentre l’addicció funciona, també funciona el ser addicte, una cosa a la qual els resulta molt difícil renunciar. Alguna cosa que hauria de ser tingut en compte davant els retrets que reben en les recaigudes. Té la seva importància, ja que la renúncia a l’objecte, enfronta al subjecte amb la situació d’haver de començar a nominar-se des de la falta, la qual cosa comporta un profund qüestionament del narcisisme, amb la seva intolerància a la frustració, labilitat afectiva, passatge a l’acte, etc.

“Soc drogoaddicte”, constitueix una manera de presentació bastant freqüent dels qui a vegades arriben al *psicoanalisis, generalment acompanyats per familiars o amics. A partir d’aquest moment ja existeix una dada per considerar: un subjecte que defineix la seva existència des d’una condició de satisfacció. En aquesta identificació de la seva posició amb l’objecte droga, aquest subjecte s’inscriu en un universal (els drogoaddictes) a partir del qual es dona nom. Aquest és també el risc en el qual s’incorre des dels centres assistencials, perquè en el mateix acte de cridar-los se’ls nomena, identificant-los (ara des de la institució) amb la seva condició de satisfacció. Satisfacció que, precisament, es tractaria de posar en qüestió.

Ernesto *Sinatra, fa referència a aquesta qüestió, en el seu llibre Tot sobre les drogues? (2010), dirà:”Ser interpretat com a addicte (ni tampoc des de cap altra categoria que ofereixi un ser-aquí), ja que de fer-ho només es reforçaria la identificació de l’individu al fals ser que s’ha donat amb l’objecte droga. La qüestió és a l’inrevés, com desfer la identificació al “soc toxicòman” per mitjà del gaudi de la paraula que ofereix el dispositiu analític. Però llavors serà necessari, per a cada subjecte en anàlisi, que la relació que manté amb la droga de la seva elecció es transformi en símptoma. És a dir, que no sigui tan sols el transport d’un gaudi esdevingut possible sinó que actualitzi, així mateix, el *displacer de la impossibilitat del gaudi”

Sobre un tractament possible

No hi ha un tractament “estàndard”, de la mateixa manera que no hi ha un malalt “estàndard”, cada abordatge ha de ser pensat, planejat i executat des de la particularitat de la subjectivitat del malalt. Es pot dir, que un abordatge clínic de l’addicció té com a objectiu produir una reflexió sobre les causes subjectives que incideixen en el seu desenvolupament, una sort d’estratègia que anotació a cancel·lar el dolor d’existir. Durant el seu transcurs és important que es pugui produir un espai de reflexió i reacomodament del projecte vital, amb un balanç dels recursos subjectius alternatius a l’addicció com a manera de tramitació de les dificultats quotidianes. En un primer moment tractem que el pacient pugui sumir el “vull” deixar l’objecte en profit propi, traient el “no puc” o el “no dec”, com a sentit d’ofrena del “deixo perquè no continuïn sofrint” (família, mare, esposa…).

Llavors qui està en condicions de formular una demanda de tractament és aquell subjecte per a qui el consum de drogues és ja insuficient per a anestesiar d’una manera efectiva el patiment, al mateix temps que sumat als problemes que comporten el propi consum, fan que desapareguin els efectes plaents inicials.

Quan intentem l’aproximació a les addiccions des del camp de la paraula, en la mesura en què serà l’instrument privilegiat d’abordatge de la patologia, ens trobem que no és possible determinar una entitat psicopatològica estructural que pugui qualificar-se d’addicció. “És indubtable que existeix una associació entre diferents estructures psicopatològiques, amb el que al nostre criteri és un sistema estructurat en funció d’actuar com a suplència, que permeten al subjecte malalt transitar en la quotidianitat, sostenint un semblant socialment més acceptat o almenys no tan estigmatitzat com la bogeria” (…) “És per això que per a aconseguir produir un abordatge del fenomen addictiu que faci mossa en el subjecte que el suporta és absolutament imprescindible que aquell al qual es dirigeix la pregunta sobre el gaudi tingui la capacitat de no donar resposta a aquesta demanda tractant en tot moment d’aconseguir algun ordre de suspensió del sentit que possibiliti l’emergència del que denominem la “misèria neuròtica”. Tasca per altra dificultosa quan ens trobem davant subjectes que en la mesura en què interrompen el consum comencen a desenvolupar una demanda de sentit realment enorme que posa de manifest l’intent malestar que sempre s’ha intentat ocultar” (Gutiérrez, O. 2007).

D’altra banda, medicalitzar la *problematica, alimenta la il·lusió que ens trobem davant una cosa sobre la qual la responsabilitat queda en mans d’uns altres i que també seran uns altres els qui s’encarregaran de resoldre la situació. Determinades concepcions de la cura, no fan sinó reforçar el que sosté la ideologia *toxicomana. Aquesta ideologia s’estructura al voltant d’una posició en la qual el que es troba absent és la responsabilitat subjectiva en el malestar que suporta qui pateix una addicció. Si el problema prové de fora, el subjecte serà un objecte, la qual cosa es troba en sintonia amb la seva posició de base.

Back To Top