skip to Main Content
Psicòleg Barcelona: El superjò en Lacan

Psicòleg Barcelona: El superjò en Lacan

Miller, sosté que el superjò va ser el primer concepte freudià que Lacan va retenir, el concepte que el va enganxar a la teoria freudiana. I ens remet a la tesi de psiquiatria de Lacan de 1932, afirmant que és un treball que contribueix a la clínica del superjò. Es tracta del cas Aimée, el qual, conclou amb una curació total que Lacan no s’atribueix i dirà que el que cura a la pacient és l’atac que aquesta fa a aquest altre perseguidor, a la imatge ideal que també és odiada. Lacan, assenyala que no és tant l’haver atacat el que determina la curació, sinó la conseqüència del seu acte, és a dir, que se la va castigar per ell. El càstig és la causa del seu deliri. Aquesta serà la forma, a través de la qual, Lacan entra en contacte amb el superjò com a fonament dels mecanismes autopunitivos. Crea, amb el cas Aimée, la classificació clínica de paranoia d’auto-punició, que no deixa de ser una paranoia superyoica. Així, podríem associar aquests crims del superjò que intenten aniquilar un enemic interior als del tipus de caràcter “els que delinqueixen per culpa” i “els que fracassen en triomfar” establerts per Freud en 1916.

Amb Freud, l’imperatiu categòric vinculat a la consciència moral, donava ordres de l’estil: “fes això perquè et convé” o “deixa de fer allò perquè és dolent”. Lacan donarà un tomb a aquesta concepció i en el seminari XX, Encara, formularà l’imperatiu com: “Gaudeix!”. Permet, així, aclarir la paradoxa creada per Freud a El malestar en la cultura, quan afirma que “cada renúncia a la satisfacció pulsional reforça la severitat del superjò”. De fet, esperaríem que el superjò afluixés la seva severitat després de renunciar al gaudi. Però, pel contrari, el superjò no només no cedeix en la seva obstinació de gaudir, sinó que incrementa la seva voracitat. El superjò està del costat del gaudi. Exigeix ​​gaudi. Dèiem que Lacan elimina la paradoxa, de l’afirmació de Freud, en atribuir l’exigència de gaudi al superjò.

És per això que el subjecte no es cura del superjò, més aviat els recursos als quals es pot apel·lar a la clínica són per negociar davant el seu setge. Freud deia respecte a això que només s’aconseguia a través de l’humor (única aresta amorosa) que allibera del setge mortífer al qual convoca el superjò per l’apel·lació a la comicitat. Les veus descarrilades que torturen els psicòtics, la fidelitat amb què el pervers acata les ordres que el humilien, el ressò dels pensaments que oprimeixen als neuròtics. El superjò és una instància de l’aparell psíquic i, en tant estructural al subjecte, incideix en totes les estructures clíniques, tant en nens com en adults. Utilitzant el significant del nom-del-pare com a referència, és possible abordar al superjò a la clínica diferencial de la neurosi, la perversió i la psicosi. Permet, d’aquesta manera, diferenciar els imperatius de gaudi en cadascuna de les estructures clíniques. Marta Gerez, en el seu llibre Imperatius del superjò dirà que “el neuròtic té estructuralment recursos per negociar amb els imperatius de gaudi superyoico a través de l’apel·lació a la demanda a l’Altre tot i que, quan tal recurs fracassa, fa eclosió el gaudi del símptoma, el passatge a l’acte i la desobjectivació:  eclosió de la fúria superyoica. El psicòtic per la seva passivitat davant el gaudi de l’Altre, no té aquells recursos per a la negociació, i és allà on el gaudi superyoic fa estralls; els moments més escandalosos es revelen en els fenòmens elementals, el crim o el suïcidi. No obstant això, un recurs per al tractament possible de la psicosi serà l’apel·lació al treball pels senders del deliri “. Pel que fa al superjò a la clínica diferencial neurosi-perversió i en relació a la posició del subjecte davant la castració, podem sostenir que: són les vicissituds de la demanda a l’Altre (neurosi) i la voluntat de gaudi (perversió) les que donen compte d’una posició diferent.

Psicòleg Barcelona

Podem afirmar llavors que el superjò és antagònic al desig, podríem dir, fins i tot, que és el seu revers. Miller, dirà, respecte a això, que si el superjò li interessa a Lacan és precisament perquè és una funció que fa contrapunt a la del Nom-del-Pare. El nom-del-Pare és una funció coordinada al desig, el superjò és una funció coordinada al gaudi. Aquesta crida a la no castració, dóna peu a la proposició lacaniana del superjò “com a correlat de la no castració”. Diu, d’aquesta manera que no tot en la llei del pare és normativizant. En la seva falla: el gaudi. L’home procura sempre aquest objecte, Das Ding, aquesta realitat muda que empeny al gaudi. És només la llei paterna la que regula la distància entre el subjecte i Das Ding, i si aquesta distància s’esborra, el superjò emergeix, com a pulsió de mort. La divisió del subjecte contra si mateix, operació comandada des de Das Ding, que vocifera i demana més i més. Al seminari L’ètica de la psicoanàlisi, Lacan, definirà al superjò, com “el que fa pessigolles a Das Ding des de l’interior”.

Lacan, en formular, d’aquesta manera, el concepte de superjò, com a imperatiu de gaudi, el situa en el registre del real com una de les formes de l’objecte a (veu i mirada), que dóna prevalença al registre del real sobre simbòlic i imaginari. No obstant això, no és possible fer la lectura del concepte en Lacan, sense tenir en compte els tres registres. D’alguna manera, Lacan, va abordar sempre al superjò des de el real, el simbòlic i l’imaginari. Marta Gerez, en la seva obra les veus del superjò, dirà que el fet de que li hagi donat preeminència al real, no implica que es pugui desatendre a la llei simbòlica i a les ferotges figures imaginàries que aquest buit convoca. L’autora, distribueix, també, el concepte de Lacan, al llarg de la seva obra, de la següent manera: De 1932, i aproximadament fins a 1955, es destaca una primacia imaginària: el superjò és un personatge i Lacan repetirà sovint “la figura obscena i ferotge del superjò “i ho definirà com” la fenedura oberta a l’imaginari per tot rebuig dels manaments de la paraula “. De 1955 a 1961, es destaca una primacia simbòlica: és un imperatiu, una veu i, en tant llei, és coherent amb el llenguatge i per tant amb el simbòlic. Finalment, de 1959 a 1977, s’accentua la primacia de la realitat: la veu com una de les formes de l’objecte a. Aquesta primacia del real en el superjò és el veritable troballa que transcendeix la teoria freudiana i que es complementa amb la formulació del superjò en relació a la no castració que impel·leix al gaudi. Veiem així, l’itinerari lacanià des del registre imaginari i simbòlic al real com objecte causa de desig i gaudi.

Podríem afirmar que Lacan no aconsegueix consolidar una teoria sobre el superjò, fins i tot, va arribar a afirmar que “L’única cosa de la qual mai vaig tractar és del superjò”. Resulta enigmàtica, aquesta afirmació, si tenim en compte que això del que mai va tractar, estarà present al llarg de tota la seva obra.

Si estàs interessat en continuar llegint, pots consultar Psicòleg Barcelona: El superjò en Freud

Psicòleg Barcelona

Psicòleg Barcelona

This Post Has 0 Comments

Deixa un comentari

Back To Top