Psicòleg Barcelona: El Superyó a Freud

Ja en els primers casos d’histèria analitzats per Freud es podia entreveure clarament la presència d’una força aniquilant vinculada al parricidi, la culpa i el càstig. Força que podem reconèixer, aleshores, sota el nom de “consciència moral”. Aquesta serà l’expressió més primitiva del superjò, al voltant de la qual es fonamenten els elements teòrics i clínics que portaran a la seva formulació el 1923.

Aviat Freud descobrirà que alguns dels seus analitzants fracassen en triomfar, davant la concreció de l’èxit i la realització del desig, es precipiten, per culpa, el fracàs. El seu atrinxerament en una compulsió de repetició que sempre condueix al pitjor, cosa que fa pensar, que l’ésser, s’amarra a allò que Freud anunciava com una de les conseqüències clíniques del superjò: l’aferrament no només a la malaltia sinó a l’empitjorament de la malaltia.

Seguint aquest mateix fil conductor que porta a pensar en un més enllà del principi del plaer , Freud, descobrirà que la culpa no només provoca autoaniquilació, també provoca el crim, mitjançant el qual es pretén obtenir, paradoxalment, amb el seu càstig , l’apaivagament que el subjecte necessita.

Un altre element important és el concernent als somnis. Freud afirma, a La interpretació dels somnis , que “tot somni és una realització de desitjos”, però es topa amb un tipus especial de somnis, que anomenarà “autopunitoris”, que desmenteixen aquesta afirmació. Finalment, us portarà més de 23 anys aclarir que no hi ha desig punitori sinó necessitat de càstig i que, aquesta, més enllà de l’inconscient, penja de la instància superioica.

Serà el 1914 a Introducció al narcisisme, on Freud, arran de la definició de narcisisme primari i secundari articula el procés de les identificacions amb, el llavors denominat, Ideal del jo. Aquesta confusa formulació, generarà conflictes teòrics i clínics en els propers anys, pel fet que aquest concepte al·ludeix a dues instàncies. Tot i això, i a partir d’aquí, l’horitzó superioic rebrà un excel·lent traçat basat en les identificacions, la libido i el narcisisme.

L’Ideal del jo té la funció de “vetllar per la satisfacció narcisista del jo”, protegint, així, dels perills que puguin danyar la seva integritat. No obstant això, aquesta funció benèvola coexisteix, paradoxalment, amb una altra moció maligna, que converteix la instància en un enemic de la seguretat ioica. Passarà, doncs, de cuidar els aspectes narcisistes del jo, a dividir el subjecte contra si mateix.

D’aquesta manera, l’Ideal del jo, en les seves dues versions, penja de la consciència moral, però, a la vegada, aquesta penja de la consciència moral dels pares. Freud, a Introducció al narcisisme, dirà: “va partir en efecte de la influència crítica dels pares, ara agenciada per les veus, i a la qual en el curs del temps es van sumar els educadors , els mestres i, com a eixam indeterminat i inacabable, totes les altres persones del medi (els altres, l’opinió pública)”. Parlem, per tant, de la influència crítica de les veus de la Consciència Moral dels pares.

Anys més tard, quan la instància crítica, ara ubicada a l’ideal del jo, passi a denominar-se com a superjò (1923), Freud es redimirà de l’afirmació anteriorment citada en què al·ludeix a les identificacions secundàries com a originàries, també, de la instància superioica. En el Jo i l’Això, correlacionarà el superjò amb el pulsional i amb la identificació primària, amb el pare. Aquestes idees podrien relacionar-se amb les plantejades un any abans a Tòtem i Tabú, on l’objecte incorporat (menjat) és el Pare (identificació primària per incorporació intrusiva) fent, així, que porti la marca d’origen per sempre. Així, els retrets destinats al pare per la seva maldat i abandó (mitjançant l’assassinat i l’enyorança resultant) tornen sobre el subjecte com a queixa i culpa. En aquest text, Freud dirà que: “La psicoanàlisi ens ha revelat que l’animal totèmic és, en realitat, una substitució del pare, fet amb què s’harmonitza la contradicció que estant prohibida la seva mort en època normal se celebri com una festa el seu sacrifici i que després de matar-lo es lamenti i plori la seva mort. L’actitud afectiva ambivalent, que encara avui dia caracteritza el complex patern en els nostres infants i perdura moltes vegades a la vida adulta, s’estendria, doncs, també a l’animal totèmic considerat com a substitució del pare”. D’aquesta manera, Tòtem i tabú ens brinda l’oportunitat de conèixer la relació existent entre l’origen de la prohibició de l’incest com a llei, encarnada en el pare, tant individualment com a allò col·lectiu.

Psicòleg Barcelona

Marta Gerez, a Les veus del superjò (2007) fa referència a la qüestió del superjò com a mera identificació paterna, i diu: “… i és que en la identificació primària, amb el pare, no se n’assimilen els atributs ja que és anterior a tota càrrega d’objecte. Per tant el pare s’hi incorpora, no s’assimila, i deixa sempre un residu, pura resta que es fa sentir en ressò crític.” I continuarà dient: “… per tant , és més que evident que del pare es tracta, però no és del pare mera identificació.

Quan sembla que la concepció maligna de l’Ideal del jo, ja està separada d’aquella que s’encarrega de la preservació del narcisisme, Freud, més endavant, reincideix en la seva vacil·lació, torna a acoblar sota el mateix nom, a la instància crítica i a la Ideal del jo pròpiament dita. Encara que sí que establirà, aquí, diferències quant a les funcions i l’arrel de cadascuna. No serà fins a el Jo i això ( 1923), quan les dues instàncies es bifurcaran. Jacques-Alain Miller, a Clínica del Superyó (1981), dirà: “Hem de mesurar l’impacte de la novetat que introdueix Freud amb el superjò. Al principi gairebé ho confon amb l’Ideal del jo, encara a El jo i això ambdós termes figuren com dues expressions equivalents. Aquest problema va arribar a ser un problema tradicional dins la teoria analítica. Es va delimitar així una mena d’articulació tradicional, que Lacan no recusa completament, segons la qual la diferència entre superjò i ideal del jo és que aquest últim sosté una funció d’idealització mentre que el primer sosté una funció de prohibició.

Serà al Jo i això quan el superyó sigui definit com a tal i estructurat com a instància psíquica. Aquí també ens trobem amb la seva formulació ambigua: el superjó és hereu de l’Això i és, també, hereu del complex d’Èdip. Veurem com Freud no retrocedirà davant aquesta paradoxa. En aquest text, dirà que si el jo és una sedimentació de les investidures d’objecte resignades”, resultarà de la identificació secundària i edípica. Al superjó, dirà, en canvi, “s’amaga la identificació primera, i de més valència, de l’individu: la identificació amb el pare de la prehistòria personal. A primera vista, no sembla el resultat ni el desenllaç d’una investidura d’objecte: és una identificació directa i immediata (no intervinguda), i més primerenca que qualsevol investidura d’objecte”.

És hereu de l’Èdip en el que cap a la suplència del pare davant la falla de la llei. El nen renuncia a la satisfacció dels seus desitjos edípics, marcat per la prohibició del pare. D’aquesta manera, el nen instaura la llei i gràcies a aquesta entra en contacte amb el desig, lligat a la castració resultant. D’aquest procés, se n’engendra la identificació amb el pare i es dóna l’entrada a la cultura.

“El superjò és l’hereu del complex d’Èdip” és una afirmació de Freud presa pels post -freudians gairebé com una fórmula inqüestionable. No obstant això, com relacionar-la amb la teoria de Melanie Klein de la precocitat del superjò? Precisament perquè el superjó n’és, també, l’hereu, ja que està lligat al pare que instiga des de la marca pulsional originària. En relació amb això, Ernest Jones, afirmava que si hi ha un superjò pre-edípic, és degut als components agressius interns pregenitals que estan incorporats al superjó definitiu.

Dirà Freud: “Mitjançant la seva institució (la de l’ideal del jo), el jo s’apodera del complex d’Èdip i simultàniament se sotmet, ell mateix, a això. Mentre que el jo és essencialment representant del món exterior, de la realitat, el superjó se li enfronta com a advocat del món interior. Advocat paorós, sens dubte, ja que es tracta del monument recordatori de la feblesa i dependència en què el jo es va trobar a el passat, i manté el seu imperi fins i tot sobre el jo madur”. Així com el nen estava compel·lit a obeir els seus progenitors, de la mateixa manera, el jo se sotmet a l’imperatiu categòric del seu superjò.

Estem veient com el superjò a Freud, és un concepte ple d’ambigüitats i paradoxes. Veiem com Freud mateix sembla que fa i desfà, que clarifica i enterboleix, amb l’afany d’anar inserint la nova formulació en el marc de la teoria i la clínica psicoanalítica. Marta Gerez, al seu llibre, les veus del superjò (2007), s’encarrega de puntuar algunes d’aquestes paradoxes: “hereu”, “producte catabòlic-pulsió de mort”, “masoquisme primordial”, en contrast al “hereu del complex d’Èdip”, “identificació al pare”, “judici crític de la consciència moral”. Pel que fa al narcisisme: “Ideal del jo”, “crítica que preserva el narcisisme”; i el seu revers: el superjò o crítica aniquilant del narcisisme”. Pel que fa al pare: “funció salvadora i protectora del pare”, “introjecció del pare”; i el contrari: “Pare terrible, “incorporació canibalística”, “possessió demoníaca”

Els Post-freudians, al contrari, preocupats per aconseguir una mena de coherència teòrica, van procurar limitar al màxim algunes de les paradoxes que Freud s’havia encarregat de generar, anul·lant, així, gran part de la seva riquesa.

Psicòleg Barcelona

Psicòleg Barcelona