Psicòleg infantil Barcelona: L’horror del sense sentit

Psicòleg infantil Barcelona: L’horror del sense sentit

Comencem la setmana amb un tràgic succés a la ciutat de Barcelona. Va ser un dia trist per a tota la societat però va tocar de ple en el cor de la comunitat educativa.
Un alumne havia matat a un professor en un institut de secundària de Barcelona.

Commoció. Perplexitat. Horror i por, molta por.

Tothom ens preguntem Com ha pogut passar? Com seguim endavant? Què fer a partir d’ara?… i preguntes encara més tremendes: Es podia haver evitat? Es podria haver detectat? Es medicava a aquest nen (com si fos un objecte a medicar)? Existeix una possible prevenció de riscos?

Moltes preguntes s’obren en tots els sectors de la societat. Els debats són necessaris, però no ens afanyem a tancar amb ràpides respostes.

Crec que hem de ser prudents. La ràbia, la por i la consternació ens fan demanar, exigir, demandar-nos (i acusar-nos) entre nosaltres, els uns als altres (p. ex. educació a sanitat i a l’inrevés, etc) *solucines màgiques, que no existeixen, i al cap i a la fi són intervencions totalment reactives al dolor que apareix sempre davant el sense sentit d’actes com aquest, més el *redoblamiento pel sense sentit de la mort. Bregar amb aquest real no serà fàcil.

No busquem culpables, ni on va fallar el sistema (són preguntes falses que condueixen a respostes falses). Responsables vam ser i som tots, encara que alguns, són més que uns altres. És cert que falten recursos, els professors criden amb força que necessiten més recursos, i temps, temps per a conèixer als nois, temps per a treballar un vincle amb ells, temps per a atendre’ls, temps per a educar-los…

Què hauria passat, i jo també em pregunto, si algú al matí, a primera hora, amb temps, li hagués preguntat a aquest noi, com estàs? Algú que amb temps, i ganes, hagués volgut escoltar qualsevol resposta. També em pregunto: Amb qui va estar aquest noi quan es va aixecar? Va desdejunar només? I aquest cap de setmana previ, Què va passar? I totes les vegades que ell va contar que tenia una llista negra? I tot el temps què va dedicar a fer un pla del seu institut… Però, on estaven els altres? Què és el que vam fer? Mirem per a un altre costat?
Quants adults pròxims a ell van tenir ocasió de preguntar-li com li anava tot? Què se’ns va passar per davant? Què va ser el que no vam veure? Què no vam saber escoltar? Què no vam saber llegir en els seus actes? I les seves paraules? I en els seus silencis? Què no vam voler entendre? Què va ser el que ens va semblar que això no era cosa nostra?

Amics, pares, educadors, mestres, metges, família, psicòlegs infantils, comunitat…. tots estem concernits i a tots se’ns va passar alguna cosa.

Del que es tracta és d’oferir als nois la possibilitat de ser escoltats, de poder tenir referents clars i d’ajudar-los a trobar el seu lloc en el món.

Ara diran les paraules màgiques de moda: Cal avaluar més encara, més detecció precoç, més tests, més severitat en els càstigs, més control, més seguretat a les escoles…

Però se’ns torna a oblidar que sempre hi ha alguna cosa que escapa, que no tot és avaluable ni calculable, i que el risc 0 no existeix. Una cosa anomenada factor humà no es deixa atrapar fàcilment, però qui va dir que escoltar i tenir en compte a l’altre fos una tasca fàcil.

Em va agradar un titular que va utilitzar *Elperiódico de Catalunya en un dels articles que va dedicar al tema: El professor d’educació física redueix a l’alumne amb paraules.

Per a aquest nen, com per a qualsevol altre subjecte, les paraules tenen un indubtable efecte. La paraula calma, tempera, ofereix empara, protegeix, ens humanitza, ens fa subjectes, ens fa lliures… Posar paraules al que sentim redueix el dolor, *alibera, alleuja… Que poca importància li donem avui dia a la paraula. Quin efecte hauria tingut la paraula en la vida d’aquest nen, un nen silenciós, pel que sembla. Desgraciadament, i més sovint del que voldríem, els casos més greus ens passen desapercebuts, perquè són nois que  no molesten, no irriten, no *distorisonan la classe, no són “disruptius” i per això no tenim temps per a ells, “hi ha altres pitjors”.

Potser havíem de mirar-nos tots cap a dins i reflexionar sobre les nostres posicions, de les conseqüències dels nostres actes.

No podem renunciar a l’escolta, al diàleg, en definitiva, al bon ús de la paraula.

Mila Herrera

Psicòleg Barcelona