Psicòleg infantil Barcelona: Tema Escola

La Llei i les normes a l’escola Una petita introducció inspirada, a partir de la lectura d’articles i conferències del pedagog Philippe Merieu, però sobretot arrel dels vostres comentaris i preocupacions de l’altre dia, entorn la llei i les regles. Us proposo poder pensar l’escola com un lloc on els nens han de descobrir la llei, no construir-la. Ells no l’han de fer, si no descobrir-la. Diem Llei en el sentit antropològic del terme, abans que jurídic. Pels antropòlegs són 3 coses:

• Prohibició de l’incest
• Prohibició de molestar als altres
• Prohibició de la violència .

No són regles morals, si no premisses fundadores, no hi ha societat sense prohibició de d’incest, perquè això permet a les famílies que no es repleguin sobre si mateixes i es constitueixi la societat, el col·lectiu. I no molestar significa no destruir el be comú. En definitiva, hi ha societat quan els homes decideixen justament això: no apel·lar a la violència.   La llei no es discuteix, no es pot discutir perquè és ella la que permet discutir sobre tota la resta. La llei permet discutir però no és discutible, i és així perquè només si es suspèn la violència es possible discutir. Direm que la resposta que es busca no passa per la violència: això és el fonament i és indiscutible. Allò que funda una societat es l’esforç per no utilitzar la violència. Per tant, la violència, la prohibició de la violència, no es discuteix, si no que es descobreix. Perquè el nen la descobreixi ha d’entendre que aquesta prohibició autoritza, que la prohibició de la violència no es un caprici del l’adult, no es tampoc una voluntat arbitrària de la institució, si no que aquesta prohibició és la condició mateixa de la societat, de la institució en la que ell s’inscriu i és la condició mateixa de la seva existència com a subjecte. Li demanem, doncs, al noi que accepti una frustració. I està frustrat, per què no hauria de passar a l’acte? La nostra missió és que ell pugui entendre que la seva frustració és l’autorització per accedir a un altre tipus de relació que permeti resoldre els problemes i construir millors solucions que el passatge a l’acte i la violència. No li podem demanar a un noi que li posi límit a la seva violència i al mateix temps no donar-li la possibilitat d’expressar-se d’un mode diferent a l’agressiu o violent. En paraules de Merieu, el missatge que els hem de transmetre és: “Basta de violència. Hi ha un lloc, un espai, un marc, on podràs expressar allò que volies expressar violentament, però ho podràs fer d’una altre manera. Tindràs un moment per dir allò que volies fer, no de seguida, però podràs posar-li fre per expressar alguna cosa que és legitima per a tu. No estic d’acord en que siguis violent, però entenc que la teva violència significa alguna per a tu, i ho podràs expressar d’una altre manera.” Perquè si només posem límits a l’acte es viurà com una prohibició a expressar-se. I això encara genera més violència. I no es viu com una oportunitat, una autorització a fer les coses d’una altre manera. En definitiva és buscar la manera, un mitjà, un dispositiu pedagògic perquè ells puguin expressar el que volen dir amb violència però amb un altre registre. Llegint a P.Merieu, ell explica una anèdocta… D’un pedagog rus, que treballava en un orfenat a Varsòvia i allà tractava d’acompanyar a nois que estaven en situacions molt difícils. Es barallaven pel menjar, per la supervivència, per l’atenció de l’educador… i aquest pedagog va inventar un dispositiu. Un dia els hi va dir: “A partir d’avui, teniu tots el dret a pegar a qui sigui, però avisant-lo per escrit 24h abans”. Llavors es va instal·lar una “caixa de baralles” on els nois tenien dret a escriure perquè volien pegar a l’altre. Si no sabien escriure havien de buscar a un altre noi més gran o a un educador i exposar-li les seves raons. I això passava 3 o 4 vegades al dia. Aquest pedagog havia apostat per explicar als nois que tenien dret a l’expressió però no amb la violència, si no per una altre via. D’aquesta manera funda un acte pedagògic, diu Merieu, funda una pedagogia contra la violència, donat que permet posar-li límit a l’acte de la violència, en el que estan molts alumnes, sense que ho visquin com una prohibició d’expressar-se. Hi ha més exemples a la literatura sobre bústies o Consells de nois. La qüestió es que ha d’haver un marc ritual, perquè no es poden tractar els conflictes verbals sense ritual, ha d’haver un ritual estructurant, un marc espaial i temporal, un quadre físic, un marc limitat per regles. Merieu, ens invita a pensar l’escola com un lloc per a postergar el passatge a l’acte, i no el lloc del passatge a l’acte, amb la qual cosa es poden permetre altres respostes. I sense dubtes, hi ha moltes maneres de treballar i tractar les regles, no la llei, perquè aquesta no es discuteix. La distinció entre la llei i les regles és fonamental, a la filosofia política i a la educació. A les escoles se sancionen les infraccions a les regles més que a la llei. Les regles estan limitades a un marc i són donades en un moment determinat per un determinat projecte, p ex. No menjar xiclet, no porta gorra dintre de l’escola. No és la llei la que diu això, ni tampoc és una infracció contra la llei el fet de fer això, ni tampoc té a veure amb un passatge a l’acte. És una regla i per definició, la regla pot i ha de ser discutida, en tot cas no té força de llei. Per a molts nois les regles s’han fet molt més importants que la llei. I hem vist que per a molts educadors, les sancions en l’escola son majors per infraccions a les regles que per infraccions a la llei. Ex. Una humiliació verbal, que és un atac cap a l’altre, és menys sancionada que el simple fet de no comportar-se segons les regles conjunturals. Llanço alguna pregunta a l’aire. – Què és més important per nosaltres les normes o la llei? – I segons el que hem respost abans, fem autoreflexió: Què fem a la nostra pràctica diària? On posem l’accent en el dia a dia?

Psicoclínica Barcelona

Psicòleg infantil Barcelona