skip to Main Content
psicòleg parelles

Psicòleg parelles Barcelona: L’amor i la seva relació amb el discurs capitalista

Psicòleg parelles Barcelona

*Lacan deia que la psicoanàlisi podia oferir una sortida al capitalisme,
no per la via d’una revolució, sinó per la d’una subversió.
Podria ser l’amor, el motor de tal subversió, malgrat els
intents fallits del discurs per voler controlar-lo, sotmetent-lo a
les lleis del mercat? En aquest article intentarem
trobar les claus de tal resistència, així com, oferir un
recorregut per la concepció de l’amor i la seva relació amb algunes de les
vicissituds del nostre temps.

 

Amor

Tant *Freud com *Lacan s’han ocupat de l’amor, però és *Lacan el que d’una forma més exhaustiva, al llarg del seu ensenyament, recorre les diferents concepcions, que al llarg de la nostra història, han marcat la nostra manera d’estimar. Des de la influència platònica passant per l’amor Cortès, *Lacan, en el seminari Fins i tot, ens portarà fins a la concepció d’un “nou amor”.

*Freud ens parla de l’amor per la identificació i ens diu que pot portar-nos a fenòmens de masses gens recomanables, sabem el que va suposar la identificació i l’amor al líder. Ell situa l’amor en el lloc de l’ideal del jo (el que per a *Lacan seria un significant estimo) i que per ser comú als diferents individus que componen el grup, permetrà la seva identificació recíproca i que constitueixin un conjunt. *Lacan reprèn aquesta tesi en la seva “Observacions sobre l’informe de Daniel *Lagache”, en els Escrits 2:

“*Freud ens va mostrar com un objecte reduït a la seva realitat més estúpida, però lloc per un cert nombre de subjectes en una funció de denominador comú , que confirma el que direm de la seva funció d’insígnia, és capaç de precipitar la identificació del Jo ideal fins a aquest poder feble de *malaventura que mostra ser el seu fons. Caldrà recordar, per a donar a entendre l’abast de la qüestió, la figura del *Führer i els fenòmens col·lectius que han donat a aquest text el seu abast d’evidència en el cor de la civilització? ”

*Freud, estudiarà, també, l’elecció d’objecte amorós marcada pel narcisisme. Una concepció de l’amor marcada, sobretot, per l’imaginari. Un amor, basat en la idea de *incomplitud i en l’afany unificador. Cerca sempre fallida de les condicions de l’objecte perdut.  En tres assajos per a una teoria sexual (1905), *Freud aclareix:

“El fet que el primer enamorament seriós del jove, com és tan freqüent, es dirigeixi a una dona madura, i el de la noia a un home major, dotat d’autoritat, és un clar ressò d’aquesta fase del desenvolupament: poden reviure’ls, en efecte, la imatge de la mare i del pare. Potser l’elecció d’objecte, en general, es produeix mitjançant un apuntalament, més lliure, en aquests models. L’home persegueix, abans de res, la imatge *mnémica de la mare, tal com governa en ell des del principi de la seva infància…”

Però en *Freud no trobem únicament aquesta versió de l’amor. Anys més tard, en el cèlebre text Introducció al narcisisme (1915), donarà un gir teòric més, a aquesta concepció, incorporant la divisió entre l’elecció d’objecte narcisista i anaclítica:

“…els éssers humans es descomponen rotundament en dos grups segons que la seva elecció d’objecte respongui a un dels dos tipus, el narcisista o el de l’apuntalament; més aviat, promovem aquesta hipòtesi: tot ésser humà té oberts enfront de sí tots dos camins per a l’elecció d’objecte, podent preferir un o l’altre. Diem que té dos objectes sexuals originaris: ell mateix i la dona que ho va criar, i pressuposem llavors en tot ésser humà el narcisisme primari que, eventualment, pot expressar-se de manera dominant en la seva elecció d’objecte”.

*Freud, estableix una diferència, quant a l’elecció d’objecte, per a l’home i per a la dona. Dirà que el tipus d’elecció d’apuntalament és característic de l’home, mentre que atribuirà, a la dona, el tipus d’elecció narcisista. *Lacan no ajuda a entendre aquesta diferència amb el seu esquema L:

S                                         i(a)

m.   A

Aquí la primera relació narcisista es constitueix sobre la primera diagonal m—i(a), i la relació anaclítica, de dependència cap a l’altre, s’escriu en la diagonal S—-A. La primera consisteix en una relació entre dos iguals, mentre que la segona suposa l’alteritat. Pot dir-se que el narcisisme és l’amor com a temptativa de reduir a l’Altre a aquest. En el *anaclitismo, per contra, l’altre ha de romandre com Un altre, perquè el subjecte pugui romandre dependent. D’aquesta manera neix l’altre de l’amor. Un Altre al qual ha de demanar-se, perquè la mateixa dependència demana la comanda, la significació de la demanda. Quan es tracta d’un amor de dependència, està implicada ja la problemàtica de la demanda, alguna cosa que no succeeix en l’amor al mateix, on no seria necessari demanar res, perquè l’altre, sent el mateix, ho sabria ja.

Des de l’Èdip *Freudiano, podem llavors, respondre a la pregunta com un home pot estimar a una dona? I no és una altra que renunciant a l’objecte primordial, la mare, i al gaudi que es refereix a ella. Dit d’una altra manera, no sense una castració de gaudi. Aquesta hipòtesi segons apunta *Colette Soler, en el seu llibre El que *Lacan va dir de les dones (2006), només serviria per a l’home. “… Se sap que *Freud va intentar traslladar l’explicació cap al costat femení, però no el va aconseguir, el seu famós què vol una dona?  Ho confessa i podria traduir-se així: L’Èdip fa a l’home, no fa a la dona”.

Aquí és important estar advertit de les derives, que les aportacions freudianes han pogut tenir sobre la nostra manera d’entendre la sexualitat femenina. *Lacan, critica fortament la divisió que *Freud va fer entre l’orgasme *clítoridiano i el vaginal. Perquè pretén suplir el gaudi suplementari a un terreny de localització anatòmica, d’acord amb la lògica fàl·lica. La presència d’un gaudi, tal com el planteja *Lacan, deslocalitzat, que es pot sentir en tot el cos i que no passa ni es redueix al gaudi fàl·lic. Si bé les dones participen d’aquest gaudi fàl·lic, a més experimenten un gaudi suplementari que compromet a tot el seu cos.

*Ademas, no és solament perquè una dona necessita protecció que aspira al matrimoni, com postularia *Freud, sinó a conseqüència del no-tot. Aquest genera l’anomenat a l’amor d’un home “… la cerca d’un dir que, nomenant el seu ser de símptoma, del símptoma que ella és per a l’altre, la saca de la seva *solead de gaudi i nua el no identificable, l’altre que ella és per a si mateixa, l’anomenat a l’U d’elecció”. És per això que la pèrdua d’amor, té un efecte depressiu en la dona, que creu perdre una part de si mateixa. Des d’aquesta mirada, *Colette Soler ens mostra com el gaudi altre, és un gaudi  que no identifica, a diferència amb l’home, per al qual el gaudi fàl·lic, posseeix un valor que identifica. Per a aclarir aquest punt val amb posar com a exemple el cas d’aquests homes  que fan gala de les seves gestes, sempre fàl·liques, i es reconeixen tant més homes com més gaudi fàl·lic acumulen. No és el mateix per a una dona. Aquesta no es fa reconèixer com a dona pel número dels seus orgasmes, per exemple, que lluny d’exhibir-los, els amaga. És d’aquí d’on sorgeix la necessitat d’un altre recurs i els esforços per a identificar-se per l’amor. En altres termes, mancant poder ser La dona, queda la possibilitat de ser “una” dona, triada per un home (C.Soler, 2006).

*Lacan en el seminari Encara diu que quan es Mestressa no és assumpte de sexe. “El gaudi de l’Altre, del cos de l’Altre que el simbolitza no és el signe de l’amor”. Ens diu que l’amor és un signe que es transmet a l’estimat, que és recíproc, que demana amor, que ho demana… Encara. I és que quan Algú s’enamora, semblen suspendre’s les diferències que per moments vivim com a insalvables entre homes i dones. La relació sexual és impossible d’escriure. No hi ha manera de poder harmonitzar un gaudi amb l’altre. És aquesta impossibilitat que de l’una o l’altra forma, l’amor tracta de suplir. Referit a *Lacan, l’amor és un intent de suplir aquesta impossibilitat del gaudi masculí amb el femení. Per això les diferents formes que fins ara l’amor s’ha expressat, el talls, el platònic… tenen aquesta funció de suplència. Per això *Lacan arriba a dir que l’amor és impossible. Una espurna que en un moment supleix aquesta impossibilitat i que després en alguns casos passa a l’ordre del necessari. L’experiència d’una anàlisi, sembla rebaixar molt els poders de l’amor. Fins i tot sembla que a vegades ho revela il·lusori, mentider, enganyós. Il·lusori ja que no compleix amb les seves promeses d’unió; mentider perquè és narcisista, dissimulant l’amor cap a si mateix sota la màscara de l’amor cap a l’altre; enganyós, en fi, perquè vol el propi ben encobert amb el bé de l’altre.

*Colette Soler, en Els afectes lacanians, assenyala que l’anàlisi no pot anunciar la fi de la punt mort sexual. No promet ni la relació (impossible) ni la trobada (contingent) a la mercè de la bona sort i ens recorda que *Lacan ho deixo clar en dirigir-se al psicoanalista per a parlar d’aquesta ficció instituïda “que es diu matrimoni”, en la seva classe del 8 de desembre de 1971:

“Seria bona la regla que el psicoanalista es digui, sobre aquest punt, que ells se les arreglin com puguin. Aquesta és la regla que segueix en la pràctica. No ho diu, ni tan sols li ho diu per una sort de falsa vergonya, perquè es creï en deure de pal·liar tots els drames. És una herència de pura superstició. Fa de metge. Mai el metge s’havia ficat a assegurar la felicitat conjugal i, com el psicoanalista, encara no s’ha adonat, que no hi ha relació sexual, naturalment, l’assetja el rol de provisió de les parelles. Tot això: la falsa vergonya, la superstició i la incapacitat de formular una regla precisa sobre aquest punt, la que acte d’enunciar, “que se les arreglin”, prové del desconeixement  d’això que la seva experiència li repeteix, però fins i tot podria dir, li pica, que ” no hi ha relació sexual”.

Però que ens portés a triar i a trobar-nos els uns amb els altres en els diferents moments de la vida? Podrà sorgir un amor diferent basat en la singularitat del subjecte? Diferent al que s’encalla en la repetició? Diferent al que s’aliena a les empremtes familiars? Diferent al que tendeix al tot sense la unió sense falla?. És en aquest sentit que *Lacan, en Encara, parla de “un nou amor”, secundant-se en la idea d’un amor que seria producte d’un recorregut analític. Ja havia utilitzat nocions com la de l’amor sense límits, en el seminari dels Quatre conceptes fonamentals del *psicoanalisis. Es tracta de l’amor pensat més enllà dels límits del registre freudià de l’Èdip. L’expressió un nou amor, la presa d’un poema de *Rimbaud que es titula A uneix *raison (A una Raó). En aquesta direcció, Miller, prenent com a referència l’amor, al final de l’anàlisi, afirma que es tracta de “No més odi sinó lluita” i “No més amor que sigui repetició o passió, sinó un amor que sigui una voluntat”. I es pregunta com es transforma l’amor, una vegada que la seva condició és coneguda? Al llarg d’una anàlisi, el subjecte coneix la seva condició d’amor, les pot situar en referència a la seva família i al seu fantasma. Però aquest saber, que efectes té en l’amor per al subjecte? El fet de saber la condició d’amor, destrueix la possibilitat d’amor? Pot haver-hi amor sense estar ja mai més enganyat? El subjecte pot consentir a ampliar la condició d’amor, una condició que és molt estreta. Crec que quan *Lacan parla d’invenció, s’entén la diferència entre un subjecte sotmès a la seva condició d’amor i un subjecte que suposadament ja no està sotmès a ella, de tal manera que té una possibilitat d’invenció, en aquest camp, que no tenia abans. És a dir, passa de la necessitat a la contingència. Per a dir-ho sense emprar la paraula desitjo, però apuntant a un desig decidit, he utilitzat la paraula voluntat. Una voluntat d’amor (Miller, J., 1992).

Les condicions d’amor

Les condicions per les quals un tria a la seva *partenaire són d’un saber inconscient.  Recordem com Jacques *Lacan, en el seu seminari Fins i tot, fa referència explícita a aquesta qüestió “Tot amor troba el seu suport en una certa relació entre dos sabers inconscients”. Aquestes marques singulars no són les identificacions familiars, ni les determinacions, sinó el més propi d’un mateix. El que va inventar un per fora de tot això. En l’anàlisi el subjecte ve amb tot aquest pes i el va despullant fins a trobar-se, diguem, amb el més propi, que ja no pot atribuir a cap identificació, que és una manera singular de gaudir. És una marca que està connectada amb aquesta impossibilitat. Sabem que això dona peu a un amor que permet d’una dignitat major i que consisteix a saber d’aquesta impossibilitat, per tant a sostenir-se amb el més singular d’un. És entenent l’amor com un símptoma que podem entendre alguna cosa del seu caràcter de repetició i compulsió. És el símptoma que aconsegueix nuar el gaudi d’un (el que no fa llaç social, que és llavors autista) amb un llaç al semblant sexuat. És en aquest sentit que *Lacan proposa que una dona és el símptoma per a un home. “El teu ets… el meu símptoma”, sens dubte és el més sòlid que pot dir-se al final d’una anàlisi (Soler, C., 2011).

*Freud mostra com aquests altres de l’amor són tots semblants. Assenyala, per exemple, com en els homes existeix la condició particular de degradació de la dona. El tret de puta, que en realitat amaga el tret de “no-tota”, que la dona no sigui tota d’ell. D’altra banda, la idealització, suposa una condició d’amor que permet reduir l’altre a l’U. Posant l’ideal (I) en el lloc de l’objecte (a) es redueix a l’Altre al significant i així es desconeix el seu gaudi, la seva diferència, allò que ho fa Un altre. Podríem dir, llavors que *Freud assenyala com a divergents, a les condicions d’amor, de les condicions de desig. La primera s’expressa en l’elevació de la dona, el respecte cap a ella, mentre que la segona en el contrari: el menyspreu o l’odi.

La condició estructural de l’amor és per a tots, la castració. En cada subjecte, les condicions singulars estan determinades pel fantasma, i s’ordenen segons els tres registres (I,S i R). Per la qual cosa, l’elecció de l’objecte d’amor aquesta determinada per les condicions de gaudi. Així és que quan l’altre de l’amor desapareix, el que resta és la pulsió. Miller assenyala, respecte a aquest punt, que  llavors ja no es tracta de la presència de l’Altre, com en l’amor, sinó de la presència del gaudi en el lloc de l’Altre. Per això pot preguntar-se: Quan tu gaudeixes, em vols o no?

D’aquesta articulació podem veure la seqüència desitjo-amor-gaudeixi i com l’amor té una funció de mediació entre el desig i el gaudi. “Només l’amor pot fer condescendir del gaudi al desig ” Assenyala *Lacan en el  seminari X, Encara. Per tant, l’amor seria un llaç que permetria anar de l’U a l’Altre, això és, del gaudi de l’U, a la cerca d’un objecte de desig (camp de l’Altre). Perquè el subjecte tracta, per la via de l’amor, d’inscriure el seu gaudi propi en una relació amb l’altre. Així, el llaç de l’amor, que sempre cerca a un altre, és l’intermediari que farà condescendir al gaudi en el camp del desig.

Des de sempre l’amor havia estat pensat com una contingència, dependent d’una trobada a l’atzar, com el que Aristòtil crida *Tyche, és a dir una trobada produïda de manera imprevisible. La psicoanàlisi, en canvi, a través de la transferència, ha demostrat una cosa diferent, a mostrat com hi ha alguna cosa que es repeteix com un patró. Parlem del que Aristòtil va cridar *automaton i que en l’amor no és una altra cosa que aquestes condicions d’amor i de desig particulars de cada subjecte. Val l’anterior exemple d’aquests homes que no poden desitjar a una dona si no és la dona d’un altre. Per tant, podríem pensar que en l’elecció de l’objecte amorós, per a ser idealitzat, ha de ser equivalent a un objecte fonamental. Trets imaginaris o simbòlics que el subjecte troba en el seu objecte amorós i que li recorden a la seva mare, pare, germà… De tal manera, que l’amor en la psicoanàlisi, apareix, en primer lloc, metonímic. I en segon lloc, diríem, l’amor apareix repetitiu.

L’amor dissimètric

El paper fonamental de la castració en l’amor, ens permet pensar la relació amorosa com a dissimètrica. *Lacan, en el seminari de La transferència  distingeix entre el que mestressa i el que és estimat, trencant la idea de simetria i ens condueix a pensar que al qual mestressa li falta alguna cosa i, en canvi, que l’estimat té, no li falta. D’aquesta manera, es pensa l’amor en termes de tenir o no tenir i no tant en termes de ser o no ser. Així, podria pensar-se que l’estimat té poder sobre l’amant, la qual cosa donaria peu a relacions de submissió. Arribats a aquest punt cal preguntar-se és a l’home a qui convé la posició d’estimat, mentre que la posició d’amant és per excel·lència de la dona? Sabem que això no és sempre d’aquesta manera, però sí que estem en disposició d’afirmar que un mestressa en tant que l’altre té. És per això, que estar enamorat és acceptar no tenir, o dit d’una altra manera, estimar feminitza.

*Lacan acudeix a l’antiga Grècia i presa El banquet de Plató per a situar l’amor de transferència, la qual cosa ocorre en la relació analítica entre analista i *analizante. El banquet es refereix a l’amor, tracta de la reunió de diversos personatges, amb motiu de la celebració d’un menjar, i en la qual es demana a cadascun dels comensals que faci un elogi sobre l’amor. L’amor grec era l’amor als joves bells, l’amor homosexual, on cadascun dels membres de la parella era nomenat de manera diferent indicant la seva posició en la parella. *Erómenos: és la paraula que designava al jove estimat, era el més jove dels dos que havia consumat el seu desenvolupament però que encara era imberbe. Era l’objecte d’amor. *Erastés: designava al major dels integrants de la parella, era l’amant, aquell que mancant d’alguna cosa pot desitjar. *Lacan ho diu d’una manera molt precisa: el *erastés és el que no té; el subjecte que pot desitjar perquè no té. Al contrari, el *erómenos, l’objecte estimat, és el que té. I el *erastés desitja el que l’altre té. Com sorgeix l’amor entre el *erastés i el *erómenos, com articular el que li falta a l’amant amb el que té l’estimat? Ja que, com he assenyalat al principi, no hi ha coincidència entre el que a un li falta i el que l’altre posseeix, i és aquesta no coincidència la que possibilita l’amor.

*Lacan, va dedicar íntegre el seminari de La Transferència, al Banquet de Plató. Va usar la parella d’Aquil·les i Pàtrocle per a mostrar el tipus d’intercanvi que es dona en l’amor: com d’objecte es pot passar a ser subjecte i viceversa. Aquil·les era l’objecte de Pàtrocle. Quan Pàtrocle mor, Aquil·les plora sobre la seva tomba. En aquest punt Pàtrocle passa a ser l’objecte i Aquil·les el subjecte. La situació s’inverteix i *Lacan crida a aquest moviment: la metàfora de l’amor. Per què? Perquè *metaforiza a l’amor a conseqüència de la falta de l’objecte. El que més s’estima és l’absent en l’objecte. L’art s’ha fet eco constant d’aquesta articulació. Es nodreix d’ella. Recordem, per exemple, com Isabel *Coixet, en la seva pel·lícula, “Les coses que mai et vaig dir” escenifica a una dona, que decideix gravar-se en vídeo per a enviar-li un missatge al seu *partenaire després que aquest la cridés per a dir-li que mai més tornaria a casa, perquè havia conegut a una altra dona. *Lily Taylor, l’actriu protagonista, en el vídeo, li diu el següent:

“Que difícil. Però em sembla que encara és més difícil quedar-m’ho per a mi sola. Suposo que per això ho faig. Tu sempre em preguntaves en quin moment havia començat a voler-te. Vaig començar a voler-te exactament quan em vas cridar per a dir que em deixaves. De fet va ser en aquest precís moment quan vaig oblidar l’amor que sentia abans, em vaig oblidar de la tendresa i del sexe, de la teva llengua, em vaig adonar que el que havia sentit abans no era més que el simple reflex del que era l’amor. Vaig descobrir que no t’havia volgut mai. De sobte vaig pensar en aquella tortura que practicaven a França. Saps què feien? Lligaven les extremitats d’una persona a quatre cavalls i els atiaven en direccions diferents. Perquè així és com em vaig sentir. Així és com em sento. Ara ja sé el que és estimar. T’estimo amb aquesta classe d’amor que havia resat per sentir quan era una adolescent i que ara res per no tornar a sentir mai més”.

*Lacan diu que l’amor és una metàfora, és a dir, la substitució d’un significant per un altre, que produeix una significació nova, l’Amor. La funció de l’amant (*erastés) substitueix a la funció de l’estimat (*erómenos) i sorgeix l’amor com a significació nova. En aquest seminari exemplifica la metàfora de l’amor amb una bella imatge:

“És aquest desig per l’objecte estimat que jo el compararia amb la mà que s’estén per a ventar el tronc i que en el moment d’aconseguir-lo s’inflama, i en la flama apareix una altra mà que es tendeix a la trobada de la primera el que es produeix llavors és l’amor!”.

Veiem que no es tracta de simetria, de cap similitud en mans oposades, el moviment d’una no és rèplica de l’altra. És un moviment de bàscula, de *erómenos a *erastés. El *erómenos que apareixia complet sorgeix al seu torn com *deseante.

*Lacan es detindrà sobretot en el dialogo entre *Alcibíades i Sòcrates per a situar la posició de l’analista en la relació *transferencial. *Alcibíades dirigeix a Sòcrates la seva demanda d’amor. És el *erastés, desitja el *agalma, objecte preciós que creï en possessió de Sòcrates. Però Sòcrates no es reconeix com *erómenos de *Alcibíades, diu no tenir res desitjable, gens digne de ser estimat. Sap que això tan valuós que en ell veu *Alcibíades en realitat és res. I així, no responent a la demanda d’amor de *Alcibíades, negant-se a ser el seu *erómenos, impedeix que es realitzi la metàfora de l’amor. Al mateix temps, en el moment en què reconeix no tenir res, gens digne de ser estimat, Sòcrates sorgeix com *deseante, com *erastés, i és aquest lloc de falta, lloc de desitjo, la qual cosa li permet interpretar a *Alcibíades, dient-li: Tot aquest amor que el teu dirigeixes cap al meu en realitat és a *Agatón a qui es refereix (*Agatón és un altre dels assistents al banquet).

Pensar-ho des de la lògica d’estimat, veurem la necessitat d’aquest que l’altre de l’amor estigui en falta. Voler ser estimat és voler que l’altre experimenti la seva pròpia falta, fer sorgir la falta en l’altre, suposa castrar-ho. És per aquest motiu que l’odi és tan pròxim a l’amor. Miller assenyala respecte a aquest punt que estimar és odiar alguna cosa en l’altre, odiar en l’altre allò que ho fa suficient, la seva autosuficiència. “(…) Hi ha un odi *varonil cap a les dones en tant que volen fer sorgir la falta en l’home. I un odi femení cap als homes, en tant que no deixen sorgir la falta en ells. Hi ha, feliçment, dones que volen als homes, que volen ser desitjades, però sovint els estimen com a nens. I, si bé s’ha desenvolupat molt en la teoria analítica el paper de la dona fàl·lica, falta el capítol de l’home nen, que el complementa. Els homes que volen a les dones són els que no temen posar-se en falta, que no tenen temor de presentar-se a una dona com faltant d’ella, i són tant més *varoniles com més poden presentar-se com a amants, com en falta, la qual cosa suposa assumir la castració i no preocupar-se per ser estimat, en aquest punt hauria d’organitzar-se un mecanisme que distingís amor i desig, així com tenir i ser”.

En la histèria i, sobretot, en la neurosi obsessiva, podem observar, des de la clínica, la qual cosa *Lacan va venir a cridar, amb un neologisme, el “*odioenamoramiento” (*hainamoration): amor i odi en una mateixa paraula i que, ja des de la psicoanàlisi, ja es coneixia amb el nom d’ambivalència.

*Lacan també recorre a l’Amor Cortès com a model de la divergència entre el qual mestressa i el que és estimat. Aquí, la satisfacció *pulsional es veu sublimada a través de la figura idealitzada de la dama. Amb ella l’home ha de posar en joc la paciència, la mesura i la moderació, fins a convertir-se en el seu servidor. “L’objecte femení es transforma en una funció simbòlica on la satisfacció substitutiva és una suplència de la relació sexual” (J. *Lacan, Seminari VII). D’aquesta manera, l’home, satisfà amb l’amor, la qual cosa ha estat privat a nivell sexual, sostenint el plaer de desitjar, d’experimentar un cert *displacer i donant prioritat al plaer dels preliminars, en clara oposició al principi del plaer freudià. Quant a la figura de la Dama, *Clotilde Pascual en el seu article La posició de la Dama en l’amor cortès, ens diu que passa d’un primer temps on hi ha un gaudi tancat en si mateix, sense límit i sense fer vincle amb un home (gaudi suplementari sense gaudi fàl·lic), a un segon temps on es produeix un gaudi de la posició femenina desdoblegat i on per la mediació de sentir-se estimada per un home, com a dona singular, no com a Dama despersonalitzada, pot passar al desig. No hi ha amor sense acte ni acte sense amor. És quan la dona estima l’estil del bé dir i del bé fer. Mestressa la manera com l’home diu i fa. L’estil que en el Seminari Encara s’introdueix com: La dona estima en l’home la forma en què ell estima (Pascual, C.,2001).

Capitalisme

“En transformar els diners en mercaderia que serveixen com a matèries formadores d’un nou producte o com a factors del procés laboral, en incorporar força viva de treball a l’objectivitat morta d’aquests, el capitalista transforma valor, treball pretèrit, objectivat, mort, en capital, en valor que es valora a si mateix, en un monstre animat que comença a “treballar” com si tingués dins del cos l’amor”
Goethe, “Faust” (part I, “Taverna de *Auerbach”).

El capitalisme neix a partir de dues condicions fonamentals, d’una banda, la ciència, que ha permès formes de producció diferents de les artesanals, i per l’altre, la revolució francesa, que va desfer l’ordre de l’Antic Règim.

El capitalisme té una mica més de dos segles de vida, però la noció de discurs capitalista té data precisa, és una producció de *Lacan de l’any 1970. Una Invenció que es dona en el context del maig del 68 francès i que finalment quedarà com a discurs afegit als quatre que ha construït en el seminari El revers de la psicoanàlisi i reescrit en *Radiofonia i Televisió.

Els discursos són modalitats de llaç social. Més concretament, Els discursos suposen la regulació necessària dels gaudis perquè un llaç social sigui possible. Des d’aquest punt de vista, caurem en el compte de la paradoxa que suposa el discurs capitalista, si tenim és compte que aquest es caracteritza precisament per la fragmentació (terme utilitzat per *Lacan en els anys 70) dels llaços socials. Desfer els vincles socials suposa, evidentment, desfer també les classes socials.

*Lacan desenvolupo el concepte de discurs principalment en el Seminari 17, El Revers de la Psicoanàlisi.

“Al cap i a l’últim no hi ha més que això, el vincle social. Ho designo amb el terme de discurs perquè no hi ha una altra manera de designar-lo des del moment en què un s’adona que el vincle social no s’instaura sinó ancorant-se en la forma com el llenguatge se situa i s’imprimeix, se situa en el que *bulle, a saber, en l’ésser que parla”.

El discurs capitalista

El discurs capitalista està organitzat a partir de llocs i termes que estableixen la relació del subjecte ($) amb els significants (S1 – S2) i amb l’objecte a, és a dir, la relació del subjecte amb el gaudi i que en aquesta ocasió designa la plusvàlua, l’objecte com a plusvàlua.

El que importa en l’escriptura del discurs capitalista, és que *Lacan dibuixa una fletxa continua, sense ruptura entre els quatre termes: $, S1, S2, a. En canvi en els altres quatre discursos hi ha una ruptura, una discontinuïtat entre la producció de gaudi i la veritat del gaudi. En el discurs capitalista no hi ha aquest impossible i *Lacan marca la diferència amb les fletxes que constitueixen un cercle continu, tancat sobre sí mateix. Podem dir, llavors, que hi ha un subjecte (a dalt a l’esquerra), que comanda un saber (a dalt a la dreta) per a produir un plus de gaudir (a baix a la dreta). Però també veiem com aquest objecte produït (a), comanda al subjecte. Podem afirmar, llavors, que en el discurs capitalista tant el subjecte com els productes són els que comanden, ja que cada subjecte es veu, també, explotat pels productes. És el terme que *Lacan usa en Radiofonia: no són explotats per l’amo sinó pels productes.

*Lacan es referirà en poques oportunitats, una d’elles és una conferència que donarà a Milà en 1972 i on deia:

“La crisi no és del discurs de l’amo, perquè el discurs capitalista la substitueix i està oberta… No els dic en absolut que el discurs capitalista sigui feble, al contrari, és una cosa bojament astuta. Molt astut però destinat a rebentar. En fi, és el discurs més astut que mai s’hagi tingut, però està destinat a rebentar perquè és insostenible. Vegin. Una petita inversió simplement entre el S1 i el $ és suficient perquè tot marxi sobre rodes. Això no podria anar millor. Però justament això marxa així, veloçment a la seva consumació”.

Per a poder entendre l’origen de tal fragmentació, *Lacan recorre a la lectura de Marx i el seu concepte de plusvàlua. En el capitalisme, una part del treball que realitza el proletari no és pagada. Antigament es pagava només el necessari perquè el treballador pogués renovar cada dia la seva força de treball. Un treball que produeix un valor i una part d’aquest valor que no és pagada, produint una plusvàlua. El capitalista s’apropia d’ella i és reinvertida en el capital, és a dir, no és usada per al gaudi del capitalista sinó perquè el sistema capitalista continuï funcionant. La idea de Marx és que la plusvàlua és l’objecte al qual apunta el desig del capitalista, de la qual el capitalista s’apropia i que roba al proletari La plusvàlua com a causa del desig del capitalista? *Lacan en Radiofonia i Televisió, dirà que es tracta de la causa del desig també del proletari, per al qual la plusvàlua es converteix en un objecte perdut (robat), per tant, a recuperar. Sense entendre aquest desig compartit del capitalisme i el proletariat, per la plusvàlua, no es pot entendre l’escriptura del discurs capitalista, ja que no es tracta, llavors, de dos subjectes (proletari i capitalista), sinó d’un només.

Pot portar a confusió pensar al subjecte actual com a addicte al gaudi. Aquesta seria una idea contrària a l’ensenyament de *Lacan, que precisament indica el contrari, que els addictes als plus de gaudi *gadgets, són addictes a la falta de gaudi, la qual cosa ajuda a entendre la queixa actual dels subjectes. L’actual abundància és equivalent a una falta que es forada cada vegada més profund en els subjectes del nostre temps. *Lacan, en *Radiofonia, és clar assenyalant que la producció insaciable dels plus de gaudi és producció insaciable de la falta de gaudi “La producció extensiva, per tant insaciable, de la falta de gaudir”.

Però llavors com resoldre la paradoxa següent: un discurs que *forcluye la castració però al mateix temps produeix una falta de gaudi. *Lacan resol la paradoxa quan aclareix, en Subversió del subjecte i en el seminari sobre L’Angoixa, que la castració no és només la limitació de gaudi sinó la falta de la posada en funció de la castració. Es tractaria, doncs, de dues dimensions quan ens referim a la castració: d’una banda parlem d’una limitació del gaudi i, per l’altre, parlem de l’ús de la castració, de la seva funció, de la seva posada en joc. *Colette Soler, en el seu articulo El discurs capitalista (2006), ens diu: La tesi de *Lacan és que en la relació de parella es tracta de la posada en joc de la castració, la qual cosa diu amb una fórmula sobre la qual moltes vegades ens interroguem, quan diu “donar la seva castració”, donar la seva castració no és senzillament tirar-se enrere, és fer-la servir en la relació de parella, o quan diu “l’amor és donar el que no es té”, és a dir donar la seva castració en el sentit de falta, però donar-la és la posada en joc i crec que en el discurs capitalista, en el llaç del subjecte amb els seus plus de gaudi no hi ha nus de la castració, hi ha una repetició incessant de la falta, no és l’ús en la relació amb l’altre. A saber si això és una condemna de l’amor en el futur; el que podem dir  amb la ideologia actual és que l’espiració a l’amor està intacta, és major fins i tot, l’amor en què se somia, però alguna cosa a canviat.

La tesi de *Lacan sobre el discurs capitalista ens diu,  d’una banda, que *forcluye la castració, i per l’altre, que no s’ocupa de les coses de l’amor. Precisament perquè *forcluye la castració no dona lloc a l’amor.

“El que distingeix al discurs capitalista és això: la *Verwerfung, el rebuig, el rebuig fora de tots els camps del simbòlic amb el que he dit que això té com a conseqüència. El rebuig de què? De la castració. Tot ordre, tot discurs que es *empariente amb el capitalisme deixa de costat el que anomenarem simplement les coses d’amor, amics meus… És per això que dos segles després d’aquest lliscament, anomenem-li calvinista, per què no, – la castració ha fet a la fi la seva entrada irruptiva sota la forma del discurs analític”.

*Jaques *Lacan, Seminari inèdit “El saber del psicoanalista, lliçó del 6 de gener de 1972

Rebutjar la castració en el Simbòlic és rebutjar la falta i quan aquesta falta, sabem, sorgeix l’angoixa. Un altre efecte del rebuig de la castració és l’eliminació de la diferència dels sexes. La competitivitat a la qual incita el discurs capitalista s’alimenta de les carreres del gaudi fàl·lic, propiciant l’unisex igualitarista entre homes i dones. En el 58, en els escrits 1, *Lacan deia que la família era l’últim residu de la fragmentació dels llaços socials. En l’actualitat seria impossible sostenir tal afirmació i hauríem de recórrer a l’individu com l’últim residu de la fragmentació. En 1970, *Lacan es va adonar que el discurs capitalista desfeia el vincle social, desfeia la solidaritat i deixava a cadascun enfrontat amb l’objecte plusvàlua. És per això que el discurs capitalista no escriu cap llaç social entre els *partenaires humans. A diferència de tots els altres discursos, com ens indica *Colette Soler en El discurs capitalista, que sí que escriuen un cert vincle entre els subjectes: el discurs de l’amo, entre l’amo i l’esclau (o altres versions de l’amo i de l’esclau); el discurs de la histèria escriu el llaç entre la pregunta del subjecte histèric i tots els que venen a encarnar el significant estimo; el discurs universitari escriu el llaç entre els quals posseeixen el saber i els que són el seu objecte, és a dir, aquells als quals el saber forma; el discurs de l’analista escriu un llaç entre dos *partenaires: un analista i el *analizante.

L’amor, avui

Els subjectes ara diuen voler construir alguna cosa, es parla de construir una parella, una família, un treball. Antigament el problema dels subjectes no era construir un llaç social, sinó més aviat sortir del llaç social dels quals eren presoners. *Colette Soler és explícita sobre aquest tema quan diu L’amor ha canviat d’estatus. “Els amors d’avui, ja no són els amors d’abans. Ja no comptem amb el model de l’amor ideal, però encara tenim amors”. “(…) Va haver-hi èpoques en què l’altre era prou consistent com per a recobrir amb els seus mites la *hiancia de la no relació sexual, nuant així de manera típica el gaudi solitari a una relació entre dos éssers subjectes al sexe. A partir d’ara, l’altre ja no sustenta aquests nusos de l’amor: ni l’amor homosexual a l’antiga, ni l’amor cortès a l’Edat mitjana amb la seva variant preciosa, ni l’amor gloriós dels clàssics, ni tampoc l’amor diví. No obstant això, una vegada perdudes aquestes figures típiques del passat queden els nostres amors… Sense model, que em semblen propis del nostre segle. L’amor contemporani és orfe dels seus mites i aquesta reduït a la contingència de les trobades. Avui dia l’atzar apareix com a l’única cosa capaç de tramar-los allí on l’altre, quan existia, oferia el patró unificador. I no obstant això s’estima l’amor més que mai i potser més desesperadament que antany, en aquest temps en què quan s’estima es diu prosaicament que un té una “relació”, un “embolic”, o un “*affaire”, sens dubte perquè sabem que allí aquesta el punt feble.

La fragmentació dels vincles socials resulta de la manera que el discurs capitalista promou el llaç directe de l’objecte al subjecte, sense passar pel Simbòlic. D’aquesta manera, enganya amb la seva idea de satisfacció plena, a través dels plus-de-gaudi del mercat, generant el que podríem dir un “supermercat” de l’amor. Així, un subjecte es faria objecte de satisfacció per a un altre subjecte. En aquesta expectativa, l’amor, com a mediador entre dos, seria innecessari. Sorprenentment això no és així. Mai més que avui els subjectes clamen per l’amor, el busquen desesperadament i es lamenten de com la precarietat dels vincles els retorna solitud i angoixa. Llavors, si el discurs capitalista deixa al subjecte reduït a un cos, aquest només podria aspirar a un gaudi *autoerótico, sense tenir en compte a l’altre, però si no es conforma, que és el més freqüent, pot apel·lar a l’amor. Ja que només l’amor transcendeix la lògica de costos-beneficis, posant un límit a l’exigència de gaudi. Podríem afirmar, llavors, que l’amor és el gran dissident del discurs capitalista? Carmen *Gallano, en el seu article L’amor en la fallida dels vincles socials, assenyala sobre aquest tema “L’amor, en qualsevol època de la història, en els diversos discursos que l’han codificat en el simbòlic, en usos i costums de la vida amorosa, variables segons les formes de societat, és aquesta “passió del ser” que no s’acomoda a l’ànsia del “tenir” ni al culte del “parer” en la societat de l’espectacle”.

El capitalisme promou l’embranzida a la realització del fantasma com a possessió de l’objecte del desig. En els amors d’avui, podem veure com els homes queden atrapats en la fantasia de posseir a una dona com el seu objecte, negant la diferència i anul·lant-la com a subjecte. I com algunes dones,  *fantasmaticamente queden fixades a l’aspiració de poder satisfer a l’home, a tot home. D’aquí ve que creix el maltractament a la parella en aquesta societat que empeny a la realització del fantasma. Sabem que és als països de l’anomenada “societat del benestar” on moren més dones a les mans de les seves parelles. És el cas de Noruega, que ocupa el primer lloc en tots els rànquings internacionals relatius a la igualtat entre homes i dones, i en canvi, té un índex de dones assassinades per les seves parelles o ex parelles que gairebé triplica l’existent a Espanya. Aquests fenòmens de violència en forma de passatge a l’acte, irrompen en el moment en què el subjecte es desborda per la frustració de no posseir l’objecte del seu fantasma. El subjecte, en la seva voluntat de gaudi, desmenteix el pas per l’altre i la castració.

Denis de *Rougemont , en Amor i Occident, ens acosta a la idea que l’amor, per a ser viscut, ha de ser identificat com a tal, en un discurs de l’amor. Alguna cosa que *Zygmunt *Bauman pot captar quan parla dels amors líquids, “l’individualisme en xarxa és en el *tardocapitalismo la via de socialització dels subjectes”. Un individualisme que troba confort en internet i les seves xarxes socials “suplint amb connexions globals i virtuals les desconnexions reals i locals en el territori que s’habita”.  en efecte, el món actual, es mou per el “líquid” , “liquiditat” dels mercats financers. Carmen *Gallano, en l’article abans citat, apunta que els “amors líquids” també poden dissipar-se com a “gasosos”, en ser efímers, inestables, sense compromís, que busquen momentània satisfacció i si aquesta no perdura, la “relació” desapareix. En ser volubles, amenacen amb ser volàtils. Aquesta “liquiditat”, que és “liquidació” de l’amor com a tal, es torna rendible en els nous mercats de la cerca de l’amor, inventats per diverses empreses. S’arriba fins i tot a considerar factible el temps de la seva durada, per a així poder-lo incloure sense pudor en el mercat. D’aquesta manera hem pogut veure com una diputada alemanya  ha proposat que el contracte matrimonial sigui de set anys. Avui, quan una parella se separa, sobretot les dones, es diuen “tornar al mercat” “estar en el mercat”. Per a elles, quan es pronuncia això, el propi subjecte s’atorga un lloc.

 

*LACAN, J. (1972-73) Seminari XX. Encara. *Bs. As.: Barcelona: *Paidós.
*LACAN, J. (1964) Seminari XI, Els quatre conceptes fonamentals de la psicoanàlisi. *Bs. As.: *Paidós
*LACAN, J. (1960-1961) Seminari VIII. La transferència. *Bs. As.: *Paidós
*LACAN, J. (1959-60) Seminari VII. L’ètica del *psicoanalisis. *Bs. As.: *Paidós
*LACAN, J. (1960) Escrits II. *Observacion sobre l’informe de Daniel *Lagache. *Mexico: Ed. Segle XXI
*LACAN, J. *Radiofonia i Televisió. Barcelona: Anagrama, 1977
*LACAN, J. El Revers de la Psicoanàlisi. Barcelona: *Paidós, 1992
*LACAN, J. *Du *Discours *Psychanalityque, *Conférences *à Milan, 12 de maig de 1972, *Pas-*tout *Lacan, *École *Lacanienne de *Psychanalyse.
*LACAN, J. Seminari inèdit, El saber del psicoanalista, lliçó del 6 de gener de 1972.
*FREUD, S. (1905) En tres assajos per a una teoria sexual. VII. *Bs. As.: *Amorrortu
*FREUD, S. (1914) Introducció al narcisisme. XII. *Bs. As.: *Amorrortu.
SOLER, C. El que *Lacan va dir de les dones. *Bs. As.: *Paidós, 2006
SOLER, C. Els afectes lacanians. *Bs. As.: Lletra Viva, 2011
SOLER, C. Incidències polítiques de la psicoanàlisi. S&P, 2011
(Miller, J., 1992)
SOLER, C. (2006) El discurs capitalista. Publicat en Els discursos de *Lacan. Col·legi de psicoanàlisi de Madrid.
PASCUAL, C. La posició de la Dama en l’amor cortès. Primeres Jornades conjuntes de les Formacions Clíniques del Camp Lacanià. Sant Sebastià, 2001
*GALLANO, C. L’amor en la fallida dels vincles socials. Article publicat en el Fòrum psicoanalític de Madrid, 2011
*ROUGEMONT, D. Amor i Occident. Editorial *Kairos, 1978
*BAUMAN, Z. Amor líquid. Editorial Fons de cultura econòmica, 2005

Back To Top