La presència de nois amb TDAH a l’escola és un fet. La seva generalització i extensió en etapes d’educació infantil, és també una realitat. El TDAH és un dels diagnòstics possibles que reben els nens moguts o molt moguts i que són classificats en funció de criteris psiquiàtrics del DSM o CIE. Aquests diagnòstics-etiquetes, identifiquen els nens i els marquen en la relació amb els altres. Sota el nostre punt de vista, mereix una reflexió la facilitat amb què avui es diagnostica aquest trastorn. Si bé, l’etiqueta tranquil·litza a l’adult inicialment, el que ens ha d’interessar és allò que s’amaga darrere d’aquest terme. El TDAH posa nom a unes determinades conductes i comportaments, al mateix temps que constitueix una classificació diagnòstica que explica causes i efectes. És una etiqueta imposada explícita o implícitament al noi, i assumida pels que l’envolten, de tal manera que l’immobilitza, el fixa, el congela i el situa com si fos un objecte davant dels altres.
PSICÒLEG TDAH BARCELONA
Els alumnes diagnosticats de TDAH condensen un important malestar social. A l’escola, l’èmfasi no es posa en el dèficit d’atenció sinó en la hiperactivitat, la qual pot ocasionar greus problemes a l’aula. La manifestació d’aquestes conductes pren un valor de molèstia per a molts i redueixen el subjecte a un problema.
La conducta hiperactiva, al nostre entendre seria un tipus de resposta inconscient, una resposta a l’angoixa davant la trobada amb l’Altre, angoixa inconscient, que el nen o el jove transfereix a la realitat que l’envolta i que hem d’intentar llegir més enllà de els comportaments visibles. Podríem dir que és una manera repetitiva, un patró de relació del nen amb els pares o amb el mestre, i aquesta impedeix al noi establir un bon vincle social amb l’escola i amb els altres alumnes. Atès que és la pulsió més inconscient la que l’empeny, el subjecte troba molta dificultat per posar paraules als que li passa.
PSICÒLEG ESCOLAR BARCELONA: ASSESSORAMENT A DOCENTS
L’abordatge educatiu d’aquests casos, ha de ser individual, ja que sota la mateixa etiqueta de TDH, es troben subjectes ben diferents. El mestre, des de l’acció tutorial particularitzada pot intentar establir una relació transferencial que faciliti l’ús de la paraula en l’alumne. És veritat que el mestre o tutor no és un psicòleg infantil que hagi de conèixer en profunditat aspectes clínics sobre aquest diagnòstic, però, sí que resulta molt necessari que disposi de recursos personals per fer front a aquesta simptomatologia, ja que en la mesura que pugui estar més ben situat davant de l’alumne, aquest no necessitarà recórrer tant a aquestes conductes disruptives.
Les directrius que molt freqüentment es donen a l’escola per al tractament dels nois amb TDAH responen a entrenaments cognitiu-conductuals, que si bé poden tenir efectes positius transitius, acaben, però fixat el trastorn, ja que no hi ha una interiorització de la responsabilitat subjectiva del noi.
Resumint, ens sembla important, que el docent pugui establir un fort vincle de transferència amb aquests alumnes. Si bé això és important amb qualsevol alumne, es fa imprescindible en aquests casos de més dificultat de regulació del comportament. Creiem que la resposta passa per intentar posar paraules al malestar del subjecte. El docent pot anar entenent al noi, a partir del treball que realitza, al mateix temps que li brinda acompanyament i conversa. D’aquesta manera, l’alumne, va trobant el seu lloc i la seva paraula. Intervenir creant espais de reflexió, de silenci i de paraula tranquil·la, és la millor manera per facilitar que l’alumne arribi a responsabilitzar-se i a comprendre els seus actes, al mateix temps que a ser reconegut pels altres.
Si vol, trobarà més informació a Psicòleg pares Barcelona i a Psicòleg adolescents Barcelona.