Psicòlegs TOC Barcelona. Sobre el superjò: de la consciència moral a Freud al “gaudeix!” de Lacan.

Presentació

Pretenem apropar-nos al concepte freudià del superyó, tractant de comprendre quins elements van portar a tal formulació el 1923, així com les paradoxes resultants de tal descobriment. De la mateixa manera, indagarem, la qüestió del superjò a Lacan, tractant de mostrar la seva aportació teòrica i les diferències resultants respecte a Freud.

 

 

El superjo a Freud.

 

Ja en els primers casos d’histèria analitzats per Freud es podia entreveure clarament la presència d’una força aniquilant vinculada al parricidi, la culpa i el càstig. Força que podem reconèixer, aleshores, sota el nom de “consciència moral”. Aquesta serà l’expressió més primitiva del superjò, al voltant de la qual es fonamenten els elements teòrics i clínics que portaran a la seva formulació el 1923.

 

Aviat Freud descobrirà que alguns dels seus analitzants fracassen en triomfar, davant la concreció de l’èxit i la realització del desig, es precipiten, per culpa, el fracàs. El seu atrinxerament en una compulsió de repetició que sempre condueix al pitjor, cosa que fa pensar, que l’ésser, s’amarra a allò que Freud anunciava com una de les conseqüències clíniques del superjò: l’aferrament no només a la malaltia sinó a l’empitjorament de la malaltia.

 

Seguint aquest mateix fil conductor que porta a pensar en un més enllà del principi del plaer, Freud, descobrirà que la culpa no només provoca autoaniquilació, també provoca el crim, mitjançant el qual es pretén obtenir, paradoxalment, amb el seu càstig, l’apaivagament que el subjecte necessita.

 

Un altre element important és el concernent als somnis. Freud afirma, a La interpretació dels somnis, que “tot somni és una realització de desitjos”, però es topa amb un tipus especial de somnis, als que anomenarà “autopunitoris”, que desmenteixen aquesta afirmació. Finalment, portarà més de 23 anys aclarir que no hi ha desig punitori sinó necessitat de càstig i que, aquesta, més enllà de l’inconscient, penja de la instància superioica.

 

Serà el 1914 a Introducció al narcisisme, on Freud, arran de la definició de narcisisme primari i secundari articula el procés de les identificacions amb, el llavors anomenat, Ideal del jo. Aquesta confusa formulació, generarà conflictes teòrics i clínics en els propers anys, pel fet que aquest concepte al·ludeix a dues instàncies. Tot i això, i a partir d’aquí, l’horitzó superioic rebrà un excel·lent traçat basat en les identificacions, la libido i el narcisisme.

 

L’Ideal del jo té la funció de “vetllar per la satisfacció narcisista del jo”, protegint així els perills que puguin danyar la seva integritat. No obstant això, aquesta funció benèvola coexisteix, paradoxalment, amb una altra, la moció maligna, que converteix la instància en un enemic de la seguretat ioica. Passarà, doncs, de cuidar els aspectes narcisistes del jo, a dividir el subjecte contra si mateix.

 

D’aquesta manera, l’Ideal del jo, en les dues versions, penja de la consciència moral, però, al seu torn, aquesta penja de la consciència moral dels pares. Freud, a Introducció al narcisisme, dirà: “va partir en efecte de la influència crítica dels pares, ara agenciada per les veus, i a la qual en el curs del temps es van sumar els educadors, els mestres i, com a eixam indeterminat i inacabable, totes les altres persones del medi (els altres, l’opinió pública)”. Parlem, per tant, de la influència crítica de les veus de la Consciència Moral dels pares.

 

Anys més tard, quan la instància crítica, ara ubicada a l’ideal del jo, passi a denominar-se com a superjò (1923), Freud es redimirà de l’afirmació anteriorment citada en què al·ludeix a les identificacions secundàries com a originàries, també, de la instància superioica. En el Jo i l’Això, correlacionarà el superjò amb el pulsional i amb la identificació primària, amb el pare. Aquestes idees podrien relacionar-se amb les plantejades un any abans a Tòtem i Tabú, on l’objecte incorporat (menjat) és el Pare (identificació primària per incorporació intrusiva) fent, d’aquesta manera, que porti la marca de origen per sempre. Així, els retrets destinats al pare per la seva maldat i abandó (mitjançant l’assassinat i l’enyorança resultant) tornen sobre el subjecte com a queixa i culpa. En aquest text, Freud, dirà que: “La psicoanàlisi ens ha revelat que l’animal totèmic és, en realitat, una substitució del pare, fet amb què s’harmonitza la contradicció que estant prohibida la seva mort en època normal celebri com una festa el seu sacrifici i que després de matar-lo es lamenti i plori la seva mort. L’actitud afectiva ambivalent, que encara avui dia caracteritza el complex patern en els nostres infants i perdura moltes vegades a la vida adulta, s’estendria, doncs, també a l’animal totèmic considerat com a substitució del pare”. D’aquesta manera, Tòtem i tabú ens brinda l’oportunitat de conèixer la relació existent entre l’origen de la prohibició de l’incest com a llei, encarnada en el pare, tant en allò individual com en allò col·lectiu.

 

Marta Gerez, a Les veus del superjò (2007) fa referència a la qüestió del superjó com a mera identificació paterna, i diu: “… i és que en la identificació primària, amb el pare, no se n’assimilen els atributs ja que és anterior a tota càrrega d’objecte. Per tant el pare s’hi incorpora, no s’assimila, i deixa sempre un residu, pura resta que es fa sentir en ressò crític.” I continuarà dient: “… per tant, és més que evident que del pare es tracta, però no és del pare mera identificació.

 

Quan sembla que la concepció maligna de l’Ideal del jo està ja separada d’aquella que s’encarrega de la preservació del narcisisme, Freud, més endavant, reincideix en la seva vacil·lació, torna a acoblar sota el mateix nom, a la instància crítica i a la Ideal del jo pròpiament dita. Encara que sí que establirà, aquí, diferències quant a les funcions i l’arrel de cadascuna. No serà fins al Jo i això (1923), quan les dues instàncies es bifurcaran. Jacques-Alain Miller, a Clínica del Superyó (1981), dirà: “Hem de mesurar l’impacte de la novetat que introdueix Freud amb el superjó. Al principi gairebé ho confon amb l’Ideal del jo, encara a El jo i això ambdós termes figuren com dues expressions equivalents. Aquest problema va arribar a ser un problema tradicional dins la teoria analítica. Es va delimitar així una mena d’articulació tradicional, que Lacan no recusa completament, segons la qual la diferència entre superjò i ideal del jo és que aquest últim sosté una funció d’idealització mentre que el primer sosté una funció de prohibició.

 

Serà al Jo i aixòquan el superjó sigui definit com a tal i estructurat com a instància psíquica. Aquí també ens trobem amb la seva formulació ambigua: el superjó és hereu de l’Això i és, també, hereu del complex d’Èdip. Veurem com Freud no retrocedirà davant aquesta paradoxa. En aquest text, dirà que si el jo és una “sedimentació de les investidures d’objecte resignades”, resultarà de la identificació secundària i edípica. Al superjó, dirà, en canvi, “s’amaga la identificació primera, i de més valència, de l’individu: la identificació amb el pare de la prehistòria personal. A primer cop d’ull, no sembla el resultat ni el desenllaç d’una investidura d’objecte: és una identificació directa i immediata (no intervinguda), i més primerenca que qualsevol investidura d’objecte”.

 

És hereu de l’Èdip en el que cap a la suplència del pare davant la falla de la llei. El nen renuncia a la satisfacció dels seus desitjos edípics, marcat per la prohibició del pare. D’aquesta manera, el nen instaura la llei i gràcies a aquesta entra en contacte amb el desig, lligat a la castració resultant. D’aquest procés, se n’engendra la identificació amb el pare i es dóna l’entrada a la cultura.

 

“El superjó és l’hereu del complex d’Èdip” és una afirmació de Freud presa pels postfreudians gairebé com una fórmula inqüestionable. No obstant això, com relacionar-la amb la teoria de Melanie Klein de la precocitat del superjò? Precisament perquè el superjó n’és, també, l’hereu, ja que està lligat al pare que instiga des de la marca pulsional originària. En relació amb això, Ernest Jones, afirmava que si hi ha un superjò pre-edípic, és degut als components agressius interns pregenitals que estan incorporats al superjó definitiu.

 

Dirà Freud: “Mitjant la seva institució (la de l’ideal del jo), el jo s’apodera del complex d’Èdip i simultàniament se sotmet, ell mateix, a això. Mentre que el jo és essencialment representant del món exterior, de la realitat, el superjó se li enfronta com a advocat del món interior. Advocat paorós, sens dubte, ja que es tracta del monument recordatori de la feblesa i dependència en què el jo es va trobar en el passat, i manté el seu imperi fins i tot sobre el jo madur”. Així com el nen estava compel·lit a obeir els seus progenitors, de la mateixa manera, el jo se sotmet a l’imperatiu categòric del seu superjò.

 

Estem veient com el superjò a Freud, és un concepte ple d’ambigüitats i paradoxes. Veiem com Freud mateix sembla que fa i desfà, que clarifica i enterboleix, amb l’afany d’anar inserint la nova formulació en el marc de la teoria i la clínica psicoanalítica. Marta Gerez, al seu llibre, les veus del superjó (2007), s’encarrega de puntuar algunes d’aquestes paradoxes: “hereu”, “producte catabòlic-pulsió de mort”, “ masoquisme primordial”, en contrast a “hereu del complex d’Èdip”, “identificació al pare”, “judici crític de la consciència moral”. Pel que fa al narcisisme: “ Ideal del jo”, “crítica que preserva el narcisisme”; i el seu revers: el superjò o crítica aniquilant del narcisisme”. Quant al pare: “funció salvadora i protectora del pare”, “introjecció del pare”; i el seu contrari: “Pare terrible, “incorporació canibalística”, “possessió demoníaca”

 

Els Postfreudians, al contrari, preocupats per aconseguir una mena de coherència teòrica, van procurar limitar al màxim algunes de les paradoxes que Freud s’havia encarregat de generar, anul·lant així gran part de la seva riquesa.

 

 

El va superar a Lacan

 

Miller, sosté que el superjó va ser el primer concepte freudià que Lacan va retenir, el concepte que l’enganxo a la teoria freudiana. I ens remet a la tesi de psiquiatria de Lacan del 1932, afirmant que és un treball que contribueix a la clínica del superjò. Es tracta del cas Aimée, que conclou amb una curació total que Lacan no s’atribueix i dirà que el que cura la pacient és l’atac que aquesta fa a aquest altre perseguidor, a la imatge ideal que també és odiada. Lacan, assenyala que no és tant haver atacat el que determina la curació, sinó la conseqüència del seu acte, és a dir, que se la va castigar per ell. El càstig és la causa del deliri. Aquesta serà la forma, a través de la qual, Lacan entra en contacte amb el superjó com a fonament dels mecanismes autopunitius. Crea, amb el cas Aimée, la classificació clínica de paranoia d’autopunició, que no deixa de ser una paranoia superioica. Així, podríem associar aquests crims del superjò que intenten aniquilar un enemic interior als del tipus de caràcter “els que delinqueixen per culpa” i “els que fracassen en triomfar” establerts per Freud el 1916.

 

Amb Freud, l’imperatiu categòric vinculat a la consciència moral, donava ordres de l’estil: fes això perquè et convé o deixa de fer allò perquè és dolent. Lacan farà un tomb a aquesta concepció i al seminari XX, Encara, formularà l’imperatiu com: “Goza!”. Permet, així, aclarir la paradoxa creada per Freud a El malestar a la cultura, quan afirma que “cada renuncia a la satisfacció pulsional reforça la severitat del superjò”. De fet, esperaríem que el superjò afluixés la seva severitat després de renunciar al gaudi. Però, per contra, el superjò no només no cedeix en el seu afany de gaudir, sinó que incrementa la seva voracitat. El superjò és del costat del plaer. Exigeix gaudi. Dèiem que Lacan elimina la paradoxa, de l’afirmació de Freud, en atribuir l’exigència de gaudi al superjò.

 

És per això que el subjecte no es cura del superjò, més aviat els recursos als quals es pot apel·lar a la clínica són per negociar davant del seu setge. Freud deia respecte d’això que només s’aconseguia a través de l’humor (única aresta amorosa) que allibera del setge mortífer a què convoca el superjò per l’apel·lació a allò còmic. Les veus descarrilades que torturen els psicòtics, la fidelitat amb què el pervers acata les ordres que l’humilien, el ressò dels pensaments que oprimeixen els neuròtics. El superjò és una instància de l’aparell psíquic i, en tant que estructural al subjecte, incideix en totes les estructures clíniques, tant en nens com en adults. Utilitzant el significant del nom-del-pare com a referència, és possible abordar el superjó a la clínica diferencial de la neurosi, la perversió i la psicosi. Permet, així, diferenciar els imperatius de gaudi en cadascuna de les estructures clíniques. Marta Gerez, al seu llibre Imperatius del Superyó dirà que “el neuròtic té estructuralment recursos per negociar amb els imperatius de gaudi superioic a través de l’apel·lació a la demanda a l’Altre encara que, quan aquest recurs fracassa, fa eclosió el gaudi del símptoma, el passatge a l’acte i la desobjetivació: riscos del desenmarcament del fantasma i eclosió de la fúria superioica. El psicòtic per la seva passivitat davant del gaudi de l’Altre, no té aquells recursos per a la negociació, i és allà on el gaudi superioic fa estralls; els seus avatars més escandalosos es revelen en els fenòmens elementals, el crim o el suïcidi. Tot i això, un recurs per al tractament possible de la psicosi serà l’apel·lació a la feina pels senders del deliri”. Pel que fa al superjà a la clínica diferencial neurosi-perversió i en relació a la posició del subjecte davant la castració, podem sostenir que: són les vicissituds de la demanda a l’Altre (neurosi) i la voluntat de gaudi (perversió) les que donen compte d’una posició diferent

 

Podem afirmar llavors que el superjò és antagònic al desig, podríem dir, fins i tot, que n’és el revers. Miller, dirà, respecte a això, que si el superjó interessa a Lacan és precisament perquè és una funció que fa contrapunt a la del Nom-del-Pare. El nom-del-Pare és una funció coordinada al desig, el superyó és una funció coordinada al gaudi. Aquesta crida a la no castració, dóna peu a la proposició lacaniana del superjò “com a correlat de la no castració”. Diu, d’aquesta manera que no tot a la llei del pare és normativitzant. A la seva falla, al revers: el gaudi. L’home procura, així, sempre aquest objecte, das Ding, aquesta realitat muda que empeny el plaer. És només la llei paterna la que regula la distància entre el subjecte i das Ding, i si aquesta distància s’esborra, el superjò emergeix, com a pulsió de mort. La divisió del subjecte contra si mateix, operació comandada des de das Ding, que vocifera i demana més i més. Al seminari L’ètica de la psicoanàlisi, Lacan, definirà el superjó, com “el que pessigolla das Ding des de l’interior”.

 

Lacan, en formular, d’aquesta manera, el concepte de superjò, com a imperatiu de gaudi, l’ubica en el registre del que és real com una de les formes de l’objecte a (veu i mirada), que dóna prevalença al registre del que és real sobre simbòlic i imaginari. No obstant això, no és possible fer la lectura del concepte a Lacan, sense tenir en compte els tres registres. D’alguna manera, Lacan, va abordar sempre el superjò des del real, el simbòlic i l’imaginari. Marta Gerez, a la seva obra les veus del superjó, dirà que li hagi donat preeminència a allò real no implica que es pugui desatendre en aquesta delimitació, d’una banda, allò incomprès (buit en real) de la llei simbòlica i, de l’altra, a les ferotges figures imaginàries que aquest buit convoca. L’autora, distribueix, també, el concepte de Lacan, al llarg de la seva obra, de la manera següent: Del 1932, i aproximadament fins al 1955, es destaca una primacia imaginària: el superjó és un personatge i Lacan repetirà sovint “la figura obscena i ferotge del superjò” i ho definirà com “la fiança oberta en l’imaginari per tot rebuig dels manaments de la paraula”. De 1955 a 1961, es destaca una primacia simbòlica: és un imperatiu, una veu i, en tant que llei, és coherent amb el llenguatge i per tant amb allò simbòlic. Finalment, del 1959 al 1977, s’accentua la primacia del que és real: la veu com una de les formes de l’objecte a. Aquesta primacia del real en el superjó és la veritable troballa que transcendeix la teoria freudiana i que es complementa amb la formulació del superjó en relació amb la no castració que impel·leix al gaudi. Veiem així, l’itinerari lacanià des del registre imaginari i simbòlic al real com a objecte causa de desig i gaudi.

 

Podríem afirmar que Lacan no aconsegueix consolidar una teoria sobre el superjò, fins i tot, va arribar a afirmar que “L’única cosa de què mai no vaig tractar és del  va superar”. Resulta enigmàtica, aquesta afirmació, si tenim en compte que això del que mai no va tractar, estarà present al llarg de tota la seva obra.

 

 

Psicoclínica Barcelona

Informació precisa sobre el TOC a aquest enllaç.

Psicòleg Barcelona

 

 

Bibliografia

 

 

FREUD, S. (1900)  La interpretació dels somnis. V. Bs. As.: Amorrortu.

FREUD, S. (1913) Tòtem i Tabú. XIII. Bs. As.: Amorrortu.

FREUD, S. (1914) Introducció al narcisisme. XII. Bs. As.: Amorrortu.

FREUD, S. (1923) El jo i l’això. XIX. Bs. As.: Amorrortu.

FREUD, S. (1929) El malestar a la cultura. XXI. Bs. As.: Amorrortu.

GEREZ AMBERTIN, M. (1993) Les veus del superjò. Bs. As.: Manantial

GEREZ AMBERTIN, M. (1999) Imperatius del superjò. Bs. As.: Lloc Editorial

LACAN, J. (1959-60) Seminari VII. L’ètica de la psicoanàlisi. Bs. As.: Paidós

LACAN, J. (1972-73) Seminari XX. Encara. Bs. As.: Barcelona: Paidós.

MILLER, A. J. (1981) Clínica del Superyó: Conferències dictades al setembre de 1981, en el marc del Retrobament de Buenos Aires. Bs. As.