Psicólogo infantil Barcelona: La importància del reconeixement

Psicólogo infantil Barcelona: La importància del reconeixement

Perquè un podria pensar que exercir l’autoritat és col·locar uns límits, que l’altre renunciï a portar-se malament, a molestar, a cridar, a insultar, etc. Però, per què haurien els nens d’acceptar aquesta autoritat?

Perquè tots sabem que no pot haver renúncia (pulsional) si no hi ha una satisfacció substitutòria. Aquí el nostre esforç pot anar encaminat a transmetre que aquesta renúncia val la pena, perquè hi ha alguna cosa a canvi, els hi podem oferir alguna cosa, no el sentit material, sinó en el sentit de poder participar en un món comú amb d’altres, tenir un lloc, participar amb altres des d’un lloc valoritzat. En definitiva és ser reconeguts.

Per exemple: La pel·lícula “Los chicos del coro“.

Los chicos se ven reconocidos en otra inscripción. Ya no son los huérfanos o violentos internados, sino que ahora se les reconoce con otra identificación. Hay alguien, en la institución, que se instituye (se cree) su función adulta, desbordando lo que se le reclama como rol, en tanto pone a jugar su deseo, en este ejemplo, en relación a la música. Es decir, que puede leer las irrupciones de violencia de estos chicos como indicios del desamparo subjetivo, podríamos decir, como indicio de que no tenían un sitio en el otro, en el mundo social.

Els nois es veuen reconeguts en una altre inscripció. Ja no són els orfes o violents internats, si no que ara se’ls reconeix amb una altre identificació. Hi ha algú, a la institució, que s’institueix (es creu) la seva funció adulta, desbordant el que se li reclama com a rol, en tant posa a jugar el seu desig, en aquest exemple, en relació a la música. És a dir, que pot llegir les irrupcions de violència d’aquests nois com indicis del desemparament subjectiu, podríem dir, com indici de que no tenien un lloc en l’altre, al món social.

Paul Ricoeur (filòsof i antropòleg francès): “El reconeixement obre pas al coneixement”.

L’autoritat ha de generar una certa manera de relació amb el saber, que es centri en lo que es genera quan s’aprèn, no importa el què… si matemàtiques, història, quan es llegeix un llibre, o quan es practica un esport. La producció d’aquesta experiència desarticula formes violentes, i allà on es posa en marxa això, s’habiliten espais, espais educatius, ens apropiem d’aquests espais, els fem nostres. El desafiament seria pensar de quina manera podríem habitar i fer-nos un espai comú, sense anular les diferencies (els llocs diferents) però tampoc les singularitats de cadascú.

Quan ensenyo alguna cosa que m’apassiona, no ensenyo algo que em passa de costat, que em rellisca, sinó ensenyo algo que em travessa, i llavors ho transmeto d’una altre manera, i puc ajudar a d’altres a generar experiències en la relació amb el seu propi coneixement. Això suposa un treball del mestre sobre sí mateix, suposa una pregunta sobre la seva pròpia relació amb el saber, quant s’apassiona pel que fa i pel que ensenya. “Obrir portes i finestres dintre de l’aula”. Despertar la curiositat, les ganes de saber és el que porta als nens a aprendre.

“La passió fa experiència”, diu Jorge Larrosa. (profesor de Filosofia de l’Educació a la UB).

Mila Herrera

Psicólogo Barcelona