No esteu fartes del positivisme buit que circula per les xarxes? ¿El de les xarxes, els missatges de WhatsApp del grup de famílies del cole? Amb aquestes preguntes iniciava una amiga meva la conversa que vam mantenir per videotrucada fa un parell de dies.

Es referia a un positivisme exaltat que circula en temps de confinament. En el meu cas particular, en el grup de whatsapp de pares i mares de les meves filles no ha estat així, estem sent força serens, respectuosos i poc invasius.

Però sí, he d’admetre que per moments es torna carregós aquesta idea buida de mirar en positiu basada en frases fetes que es repeteixen qual mantres o manuals d’autoajuda. O aquesta exaltació del temps en família amb fotos de famosos fent mil activitats amb els seus fills en els seus amplis jardins i gimnasos particulars. Trobo respectable aquest positivisme com a mecanisme de defensa alhora que em resulta anodí.

Tampoc comparteixo l’elevació als pedestals de l’heroïcitat d’aquests moments, no perquè desmereixi la feina i esforç sobrehumà que estan fent molts sectors de la nostra societat a què surto a aplaudir cada dia, sinó perquè els trobo més admirables justament perquè són humans.

No només l’angoixa es fa molt present aquests dies, també el desassossec, la incertesa, l’alegria i la reflexió, la impaciència, la impotència, la por i el cansament, l’enuig i l’angoixa, l’avorriment, el gaudi i la tendresa, la solidaritat i l’agraïment i per descomptat l’humor; totes elles manifestacions poc heroiques, molt humanes.

Hi ha pares i mares fent malabars per trobar el temps per treballar i estar amb els nens, altres que s’han quedat sense feina o que temen pel seu futur o el de la seva petita empresa, tot això sumat a una situació de tancament inèdita fins ara.

Hi ha nens tapats de tasques escolars i mares i pares que no són mestres ni volen ser-ho. Nens confinats a casa sense poder fer tot el que fins fa a un mes era part de la seva vida quotidiana.

Però, d’altra banda, tampoc crec una cosa que he llegit per aquí, que aquest aïllament sigui per als nens una mena de fosc càstig que produiria efectes psicològics negatius, no especificats per cert.

Evidentment l’aïllament decretat per l’Estat d’alarma té i tindrà efectes en cada un de nosaltres i també en els nens i nenes. No tots seran negatius, no tots seran positius (si és que és possible classificar-los en aquests termes purament oposats). Però és que el creixement i l’aprenentatge també tenen a veure amb com cadascú fa amb les dificultats i els esdeveniments imprevisibles de la vida i amb els efectes que produeixen.

És la vida i aquesta és la realitat que els ha tocat viure als nostres fills. El que em sembla digne de menció i anàlisi és preguntar-nos com ho estan portant els nens sense caure en tòpics, idealitzacions o victimismes.

Evidentment cada nen o nena ho viu d’una manera particular, depenent entre altres coses, de la seva manera de fer amb l’imprevisible que ha limitat la seva vida d’un dia per l’altre i amb una manera singular d’acostar-se a la idea del contagi i la mort que en alguns es presenta acompanyada de molta angoixa.

Però també influeix la seva realitat material més concreta: el pis o la casa en què viu (si és petit, fosc o lluminós, compartit, si té jardí …), si els seus pares continuen treballant o no, si aquests estan preocupats perquè s’han quedat sense feina o amb un ERTO, si hi ha situacions de precarietat tecnològica que afecta la realització de les tasques escolars i el contacte amb les amistats.

Per no parlar d’aquelles llars en situacions de maltractaments o de risc que el confinament intensifica ni, per descomptat, d’aquells que han perdut un familiar en aquesta pandèmia de què no han pogut acomiadar-se.

Dit això i sense ànim de generalitzar, els testimonis més habituals que he obtingut de pacients així com d’amistats i familiars amb fills petits són: “el porten millor que nosaltres” o “millor del que hagués pensat”. Hi ha un efecte de sorpresa per com semblen estar vivint els nens.

A què es deu que els nens puguin “sobreviure” al confinament tants dies? Quins efectes està tenint l’aïllament en alguns d’ells?

Evidentment que els nens estiguin acompanyats pels seus pares en aquests moments és un factor fonamental. La seva presència però també la seva absència (que hi hagi moments d’intimitat i solitud dins de les limitacions de l’espai) són importants en aquests moments de confinament.

Moltes persones em transmeten que ara estan més temps amb els seus fills i ells “ho agraeixen”. No obstant això, em sembla que el motiu que aquests el portin bé no és que estiguem més temps amb ells.

Crec que és degut a que al llarg dels dies junts a casa nostra, sense les presses quotidianes o el ritme frenètic en què vivíem, han pogut sorgir moments de trobada i d’oci més pausats (jocs de taula, contes, muntatge de cabanes, cases, bars, escoles …).

Així com la creació de jocs, joguines o decoracions que abans compràvem en alguna botiga per 2 euros en lloc de fer-ho nosaltres. No té a veure amb que els pares i mares estiguem més o menys pendents d’ells o d’entretenir-los més temps sinó d’acompanyar-los, escoltar-los i compartir moments sense presses.

Una mare de tres fills petits em comentava “tant pares com fills ens hem conegut molt més, o millor dit, els pares estem dedicant el temps que mai els hi vam donar. La vida actual ens porta a fer mil activitats programades i sortides que ens priven d’aquest temps amb els nens. Les vacances mateixes acaben sent una activitat després d’una altra fora de casa “.

El confinament també està donant lloc a l’avorriment i com assenyala el psicoanalista José Ramon Ubieto en el seu llibre “Niñ@s hiper”, l’avorriment i el joc lliure són factors fonamentals perquè la creativitat i el pensament puguin sorgir.

Una altra mare m’explicava que, si s’escau, la seva parella i ella treballen i la dificultat per poder treballar estant també al càrrec de les seves filles, ha provocat que la nena petita jugui més temps sola i que la major llegeixi, una afició que fins aquell moment no tenia.

Aquesta època també ens posa davant l’evidència que els nens saben i entenen, se’ls ha explicat i saben que hi ha un virus del què hem de cuidar-nos i que ens manté a tots tancats a casa, molts es queixen per no poder sortir però ho entenen.

Tampoc ens oblidem que els nens ja compten amb alguns recursos privilegiats en moments com aquests: la imaginació, el joc, els contes i el dibuix, els permeten transportar-se a altres escenaris, diferents històries, ser variats personatges … tot això sense sortir de casa. Tenen la sort de poder volar a altres llocs encara que estiguin tancats en quatre parets, posseeixen un altre maneig del temps i l’espai, un maneig més lúdic i creatiu.

Els nens juguen i elaboren. La psicoanàlisi ens ensenya que aquests no juguen només per divertir-se, juguen per elaborar situacions, qüestions, preguntes. Fa unes setmanes, la meva filla gran va trucar per videotrucada a una amiga i un amic de la seva escola, el primer que van fer va ser posar-se a jugar a l’amagatall. Em va semblar una meravellosa interpretació del que estan vivint ‘cadascun amagat a casa!

Així com el cartell de “NO ENTRIS” que penja de la porta de l’habitació de la meva filla és el seu intent de reservar algun espai d’intimitat dins de la intensa convivència familiar i d’assenyalar que hi ha llocs prohibits (com aquests llocs als quals ella no pot anar).

Per descomptat, les tecnologies també fan la seva funció, els nens, els joves i adults vam passar bastant més temps connectats a les pantalles, potser massa és veritat, però ara més que mai són finestres a altres mons. També ens permeten seguir en contacte amb els altres, les videotrucades o els jocs en línia són maneres de mantenir el vincle amb els amics, la mestra i la família.

Dos pacients amb nens de 8 i 12 anys em comentaven que els seus fills estan feliços, de moment no troben a faltar el contacte amb els amics, poden jugar amb ells online. Ara més que mai la tecnologia els permet estar aïllats i alhora connectats.

No obstant això, no hem d’oblidar que en molts casos els nens no ens parlen de les seves pors o el seu malestar, els manifesten amb rebequeries, plors aparentment immotivats, fent-pipi al llit, amb els seus malsons o insomni …

I per descomptat que troben a faltar als seus amics, avis i altres familiars, parlen d’ells, demanen trucar-los o enviar-los missatges, volen tornar a l’escola o la llar d’infants. El vincle amb l’altre, el contacte presencial amb els seus semblants és fonamental com també amb altres adults que no són el pare o la mare. Com i quan reprendran aquests contactes?

Si bé sembla que quan la famosa corba estigui estabilitzada es podrà començar a pensar en què els nens puguin sortir de casa, tinc les meves reserves sobre com s’aplicarà aquesta mesura. Perquè no sembla una proposta plantejada pensant en els nens en particular, tot apunta que serà una mesura generalitzada i és molt diferent un nadó a un nen o un adolescent. ¿Podran sortir amb bicicleta , amb el patinet, a passejar a un parc?

Crec que el veritable desafiament està en inventar propostes i mesures que vagin més enllà de la idea que als nens els ha de donar el sol i l’aire. Escoltar-los i plantejar-nos com, a poc a poc i de manera prudent, els nens poden anar recuperant i fent ús d’alguns espais públics de la manera en què ho fan ells: jugant, interactuant, investigant, corrent…

Si la seguretat i la prudència ho permeten ¿no és possible, als edificis amb zones comunes, donar-los prioritat (potser organitzant per torns) per jugar a la pilota amb els seus pares, seure a fer un pica pica, saltar a corda o buscar formigues …? I quan sigui possible ¿se’ls donarà prioritat per poder anar a espais oberts com parcs i platges guardant les distàncies necessàries i mantenint-se amb el seu grup familiar?.

Escoltar-los també és tenir en compte les dificultats d’escolarització online que tenen molts, ja sigui per falta d’ordinadors o mòbils o wifi, o per la situació particular de cada un en el confinament. Aquesta és una situació excepcional en què a nivell educatiu també s’haurà de prendre mesures excepcionals.

¿Reprendran el col·legi al maig o juny? ¿Podran fer un tancament de curs? I aquells nens i nenes en el seu últim any d’una etapa educativa, podran acomiadar-se de les seves amistats? Si no és així caldrà trobar la manera que en el moment més propici aquests nens i joves puguin acomiadar-se, perquè aquest passatge no quedi també inconclús.

Aquesta és la realitat que els ha tocat viure i això no podem evitar-ho però sí podem acompanyar-los a transitar aquest difícil moment i inventar amb ells algunes solucions que els permetin elaborar, resoldre i concloure el que l’aïllament va deixar interromput.

 

                                                                                                  Mercedes Facio

Psicòloga de nens, joves i adults

Barcelona 10 d’abril de 2020