No és el mateix els dits d’un subjecte que el seu dir.

L’única cosa que ens pot permetre escapar als efectes de significació o de sentit i discernir alguna cosa d’allò real, és captar el que està en joc en l’enunciació a nivell del discurs i això és «el dir«. Passar del sentit de les dites al dir.

L’enunciat no coincideix mai amb l’enunciació, parlem amb el cos i sense saber. Els psicoanalistes veten el sentit de les dites però es prenen molt seriosament el «dir». Precisament és d’aquest «dir» del què la dona gaudeix, i aquí rau la diferència respecte a la manera de gaudi masculí. Ell buscarà en la dona aquesta part perduda del seu propi cos, l’objecte «a» que, transformat en fetitxe, desperta el seu desig i, en tot cas, ell pot fer de la veu un fetitxe, però no requereix que s’acompanyi d’un «dir». Ella, per contra, s’enganxa a la forma erotomaníaca de l’amor, esperant aquest «dir» que com a pura enunciació faci vibrar el seu cos.

Aquí trobem un altre parentiu entre el discurs analític i la posició femenina que té a veure amb el gust per perdre el temps en el gaudi de parlar d’amor, diu molt bé la psicoanalista Rosa López.

I continúa: La dona actual pot jugar la partida de la seva vida a la lògica masculina, tant en el pla eròtic, com en el professional. En l’actualitat constatem l’aparició de nous semblants i formes inèdites d’unions: hi ha les dones que es converteixen en homes, les que accedeixen a la maternitat mitjançant esperma o òvuls de donants anònims, les que es casen amb una altra dona, les que estan soles, les que dirigeixen empreses fins i tot les que fan quadrar exèrcits.

No obstant això, l’estratègia de seguir la lògica masculina pot tenir els seus inconvenients: com més funcionen com «ells», més es perden a si mateixes. L’experiència clínica ens ensenya que la separació entre amor i sexe condueix a moltes dones al patiment, ja que l’amor, en les seves diferents formes, segueix sent-li a la majoria d’elles imprescindible.

Parlar-estimar-gaudir és la seqüència habitualment necessària en la vida eròtica de les dones. Elles poden dirigir una i altra vegada la seva demanda de paraules contra el mur d’un partenaire hermètic, o quedar enlluernades per les paraules d’aquell o aquella que les transporten a un estat de felicitat extra-ordinari.

En definitiva, hi ha alguna cosa en la dona impossible de dir i això afecta a tots els éssers parlants sense excepció. Davant d’aquest impossible es poden construir innombrables ficcions per donar-li un sentit, també innombrables vestimentes amb què cobrir-lo. Tot i així, no hi ha manera de reduir la seva incidència a zero i seguirà produint l’angoixa pròpia de la presentificació de la realitat. El procés analític ens ensenya que no es tracta de comprendre ni de dominar, sinó de suportar d’una altra manera la realitat. Una manera potser menys ximple, menys maldestre i menys violenta.

La clínica psicoanalítica ens demostra que en aquests múltiples laberints actuals hi ha la possibilitat que una dona pugui trobar la seva pròpia solució. Es tracta d’orientar-se segons la manera singular de gaudi de cadascú i donar-li la dignitat que mereix.
Jacques Lacan ens convida a deixar-nos interrogar pel femení, sabent que mai no podrà ser dit en la seva totalitat. Dit d’una altra manera, per més que la psicoanàlisi continués la seva investigació sobre el femení cent anys més, no donaria amb l’anhelada solució a l’interrogant, perquè és impossible construir un saber sobre allò que mai es va inscriure en la lògica del significant.

Però compte!!! això NO impedeix que el discurs analític pugui proporcionar no poques referències sobre les dones, una per una.