Un llaç especial lliga a la psicoanàlisi amb les dones. Van ser elles les que li van obrir a Sigmund Freud les portes de l’inconscient i el van conduir a la creació de la psicoanàlisi. Donar la paraula a les dones i escoltar el que del desig passava en el seu dir, en els seus símptomes, va conduir a Freud fa més de cent anys a inventar la psicoanàlisi.

Freud va saber deposar el seu saber, deixar oberts interrogants i renunciar al desig de dominar per oferir la paraula i deixar-se guiar per aquelles dones anomenades «histèriques» a les quals la medicina però també la psiquiatria de l’època tractava de mentideres, simuladores i falses malaltes, crec contràriament als que han titllat a Freud de misogin i / o d’actituds masclistes, que semblant acte parla de la seva posició ètica i honesta.
L’acte de suposar un saber aquí on es creia que tot estava dit, ho prenc més aviat com un qüestionament de l’ordre patriarcal, el qual era pres com el «ordre natural» de les coses.

Des d’aquell llavors, la pregunta freudiana «¿què vol una dona?» És central per a la pràctica analítica. Freud més que «sortir corrent» com sí ho van fer altres dels seus col·legues i coetanis, va sostenir una cosa que donava (i crec que dóna) veritable pànic.

Avui en dia, cada vegada més, escoltem que s’eleva la veu de les dones que es resisteixen a ser encasellades en funció de la seva relació a l’home i als fills i al mateix temps assistim a la desaparició progressiva de la veu del pare.

De manera que, com ja va deduir Freud, si tenim en compte que el femení NO és una propietat que defineix l’essència de la dona, sinó alguna cosa amb el que tant les dones com els homes es veuen confrontats i que poden assumir o rebutjar. Dic, si assumim que el femení NO és ni exclusiu de les dones ni el complement del masculí, és per això que estem davant d’un moviment de la civilització que va més enllà de la lluita per la igualtat de drets, com puntualitza més extensament el psicoanalista Jorge Sosa.