Pensant en el primer treball que escoltaran, el de Lola Andrade, «Què porta a una mare a matar la seva pròpia filla?»,  em pregunto: Què diu Rosario Porto? Diu el mateix que Aurora, mare de Hildegard? Més que dits, hi ha actes… Dones, ¿mares? que més que dir amb paraules han dit amb les seus horribles i atroços actes.

«Què és una mare?»
Sent éssers parlants s’em fa molt difícil pensar que ser mare «és simplement una cosa natural». Una mare, en tant ésser parlant, és una dona que està travessada pel llenguatge. El significant mare, travessat per la falta, NO pot per tant referir-se a una maternitat universal. Si en la posició femenina no hi ha un significant universal per a la dona, tampoc hi ha un significant universal per a la mare.

«La» mare no existeix:
Existeixen solucions particulars. Quan la mare pot inscriure al nen en el seu univers simbòlic i pot nomenar-lo, pot també nomenar-se a si mateixa com a mare. La maternitat com a esdeveniment únic i irrepetible, requereix una resposta que no pot ser sinó singular, en tant que lliga els tres registres real, simbòlic i imaginari.
Perquè «mare no hi ha més que una», hi ha maternitats, una per una”, diu la psicoanalista Anna González Arévalo.

Però també, d’altra banda, sabem que el no-tot significa absència de límit, en la mesura que no tota-ella està en la funció fàl·lica, és a dir, no tota-ella ha passat per la castració. És per aquest altre gaudi que el fàl·lic, «gaudi suplementari que habita el cos de la dona amb els seus efectes de infinitització, per on el femení i la bogeria es toquen», reflexiona el psicoanalista Félix Rueda, en Locuras femeninas, i recorda la profusa sèrie de figures femenines en l’ensenyament de Lacan en què aquest relleu de l’home ve a faltar, i l’absència del límit fàl·lic obre de bat a bat les comportes del embogiment i del passatge a l’acte.

Continua Rueda: “Des Aimée, a Madelaine la dona de Gide, Antígona, Sygne de la Coûfontane, Medea, Justine, Clotilde la dona pobra, Santa Teresa … Sent cadascun d’aquests noms una solució singular al problema del gaudi femení, de com es suporta o al que condueix. Ja que «cap aguanta ser no-tota» [16]. La qual cosa contradiu tota idealització i totes les delícies suposades que aquest gaudeixi il·limitat comportaria i del sofriment donen compte, a cel obert, aquelles psicòsis que no disposen de l’amarratge de la castració, en les quals l’empenta al gaudi passa «tot» per fora de la regulació fàl·lica (vegeu Aimée o Lol V. Stein) i que intenten fer existir la relació sexual, que no hi ha, per la via erotomaníaca”.

16. Lacan, J. Tot. Paidós 1981. pàg 90.