L’addicció a les xarxes socials: com combatre-la

L’addicció a les xarxes socials, podríem dir, ja no és un tema nou. Fa uns quants anys, aproximadament uns deu, es començava a parlar de l’addicció dels joves a les xarxes socials com un risc de futur. Aleshores s’intuïen les conseqüències de l’addicció a les xarxes socials, es parlava del risc d’aïllament i de la dependència excessiva del reconeixement de l’altre. Parlar-ne avui, en absolut implica abordar un risc de futur. Actualment, més aviat convé centrar-se en la recerca de solucions per a l’addicció a les xarxes socials i no tant a anunciar riscos futurs, perquè aquests ja són una realitat entre els nostres joves (i no tan joves) .

L’addicció a les xarxes socials no és només un problema d’abús

El primer que cal dir és que el terme addicció no és aplicable a qualsevol cas i que és important distingir l’addicció de l’abús. En altres paraules, és possible passar-se el dia connectat a Instagram o Facebook i en canvi no ser addicte a les xarxes socials. Allò que permet parlar d’addicció amb propietat, té a veure amb la pèrdua de control i les conseqüències negatives per a la vida de la persona i no tant amb la freqüència o la quantitat de l’ús.

És evident que no totes les persones que entren en contacte amb les xarxes socials es fan addictes a elles. La pregunta obligada, doncs, és per què algunes persones es queden atrapades a les xarxes socials i se’n converteixen en esclaus. Només es pot respondre aquesta pregunta en l’anàlisi del cas per cas, però estem en disposició d’afirmar que el problema de l’addicció a les xarxes socials, en el fons, no té a veure amb les xarxes socials. És a dir, les xarxes socials tenen un efecte desencadenant però no en són la causa.

La necessitat de reconeixement està darrere de l’addicció a les xarxes socials

És conegut per tothom, la necessitat de reconeixement i de pertinença característics de l’adolescència. La necessitat de separació de les figures parentals pròpies d’aquesta etapa mou l’adolescent a la recerca de nous referents, que normalment troba entre el grup d’iguals. Aquesta operació de desplaçament moltes vegades no és sense angoixa i fa que la necessitat de reconeixement i de pertinença se situïn al centre de l’existència per als joves. És en aquest context, on les xarxes socials tenen un impacte més subjectiu per a l’adolescent, ja que suposadament garanteixen, com el seu nom indica, la pertinença a un grup, és a dir, ofereixen una suposada solució a un problema.

El problema de l’addicció a les xarxes socials no és únicament un problema relacionat amb la necessitat de reconeixement. Darrere de l’addicció a les xarxes socials, també trobem la necessitat imperiosa d’omplir un buit. És per això que entenem que en la mesura que la persona se senti realitzada i hagi pogut construir una vida amb sentit per a ella, haurà desenvolupat els millors mecanismes de prevenció per a l’addicció a les xarxes socials.

Per contra, quan la suposada solució que ofereixen les xarxes socials es converteix en problema, és possible que parlem d’una addicció.

Els 5 punts centrals de l’addicció a les xarxes socials

1. Les xarxes socials en si mateixes no són ni positives ni negatives, depèn de l’ús que se’ls doni i de la funció subjectiva que tinguin per a cada persona en particular.
2. La necessitat de reconeixement, que trobem darrere de l’addicció a les xarxes socials, és una necessitat inherent a l’ésser humà que es dóna en qualsevol etapa de la vida, però que s’expressa amb més virulència durant l’adolescència.
3. Les solucions per a l’addicció a les xarxes socials als adolescents no passen pel control de la conducta. És a dir, la solució no és evitar l’accés a les xarxes socials sinó trobar la manera de no quedar-s’hi atrapat.
4. La millor prevenció per a l’addicció a les xarxes socials passa per estar millor amb un mateix i amb els altres. Quan una persona té una vida en què se sent realitzat i amb un desig decidit, és molt més difícil que caigui en una addicció.
5. L’addicció a les xarxes socials no es guareix a força de força de voluntat. La voluntat de la persona per combatre-la és absolutament necessària però no suficient. Quan parlem d’addicció el més indicat és consultar un psicòleg o psicoanalista amb experiència en aquest àmbit.