skip to Main Content
psicoanalisis lacaniano

Al grup d’orientació analítica no hi ha joc, no hi ha ús representatiu del cos. Tot és filtrat per la paraula com a únic mitjà. A continuació, diferenciaré tres temps cronològics al llarg d’un tractament per a les addiccions grupal.

PRIMER TEMPS: DEL CONSUM A LA INSTITUCIÓ

L’entrada a la institució té lloc pel tràmit d’una demanda d’ajuda dirigida a un altre capaç de reconèixer els subjectes a partir d’un tret. En aquest sentit, aquest tipus d’institució no és gaire diferent d’altres com, per exemple, les destinades al tractament de depressius, d’anorèxiques o de TLPs, que, de la mateixa manera, persegueixen el mateix objectiu de reclutar pacients que es reconeixen com a homogenis a partir del tret que els identifica. Això no obstant, aquest mecanisme identificatori tendeix a excloure la diferència i, per tant, la subjectivitat. Com més certesa identificatòria, podríem dir, menys marge perquè emergeixi la subjectivitat. Des de Freud, estem advertits de la relació entre les identificacions de masses i el discurs de l’amo, per això, l’existència de tantes institucions basades en la ideologia, com si es tractessin de sectes.

El significant addicte permet la identificació que atorga un nom un subjecte. Es tracta d’una mena de metàfora social que unifica subjectes diferents sota un significant amo.

La qüestió crucial per a la psicoanàlisi i per als psicoanalistes és esbrinar com actuar al si d’aquestes institucions que es recolzen en la lògica de la identificació col·lectiva i que garanteix al subjecte certa forma d’identitat i d’integració social, a fi d’introduir-la a ells el principi analític de la divisió subjectiva, per tal de produir la transformació del que és idèntic al que és singular. És a dir, com produir un símptoma no sols social, sinó subjectivat i, per tant, indicatiu no d’un tret comú, sinó de la veritat inconscient d’un subjecte?

L’estratègia de la psicoteràpia grupal d’orientació psicoanalítica és acceptar aquesta identificació inicial, sabent de la seva lògica. Però només com un moviment tàctic inicial. No es pot exigir que la psicoanàlisi s’apliqui restrictivament només on entra en acció la divisió del subjecte, el símptoma com a metàfora subjectiva, la demanda articulada en la transferència… El nostre treball a la psicoteràpia grupal està enfocat cap a la producció de la divisió subjectiva, però permetent en un temps inicial que s’assumeixi l’engany de l’etiqueta addicte i del poder d’unificació.

SEGON TEMPS: DE L’HOMOGENI AL SINGULAR

Una qüestió preliminar a tot tractament possible del grup és, doncs, la que fa referència a la transició que va des de l’entrada del subjecte addicte a la institució fins al dispositiu de psicoteràpia grupal. No és només una transformació quantitativa, sinó de dispositius que responen a lògiques de funcionament diferents: la de la institució unifica i identifica, el dispositiu grupal separa i desidentifica. En aquest sentit, podem afirmar que la psicoteràpia grupal pot brindar a l’analista la possibilitat de col·locar sota transferència el fenomen de massa de la identificació al significant toxicòman. Les resistències del pacient durant aquest trànsit habitualment no són poques. És molt freqüent observar en els dirs del subjecte participant del grup, un intent de resistència, moltes vegades molt fixat, per conservar-ne la identificació. Moltes vegades davant l’assenyalament de la diferència per part del psicoanalista, trobem una escolta furiosa del pacient, davant del que podríem entendre es tracta d’una resistència a deixar anar allò que li dóna un nom.

El resultat és una identificació que no trenca l’enllaç social sinó que ho consenteix. En aquest sentit, és una identificació que alleuja l’angoixa. En moltes situacions és allò que s’oposa a la deriva mortífera de l’addició. És el grup com a sinthome, és a dir, com un nou anudament per al gaudi, la deriva del qual, en un altre cas, conduiria el subjecte cap a la destrucció. El grup es pot convertir així en un nou company, en una cosa que el subjecte addicte pot situar entre si mateix i l’empenta cap a la mort que l’habita.

Si el grup és, per si mateix, un lloc que tendeix a produir identificació ia ampliar els seus poders imaginàriament, l’operació de l’analista estarà encaminada més aviat a buidar la identificació. En aquest sentit, és possible concebre l’evolució del tractament al grup com marcada pels dos moments lògics i cronològics necessaris: una primera fase en què el grup s’estructura sobre el poder del que és idèntic, sobre la identificació especular i una segona fase en què s’ha de produir una divisió del subjecte que permeti que tregui el cap una mica de la veritat de l’inconscient. Com succeeix aquesta reobertura de la divisió subjectiva al treball grupal? A través de la trobada-desencontre amb aquest real de la separació. Per exemple, és molt freqüent escoltar per a aquests pacients l’equivalència entre el mateix símptoma igual al mateix tractament. Una creença totalment imaginària que es pot trencar amb el descobriment subjectiu que del grup cadascú és diferent i té un temps per comprendre i per concloure que és absolutament particular per a cadascú. Aquest no tots en el mateix moment o aquest no tots junts, desvetlla una zona de no coincidència al cor de la identificació que afavoreix el trànsit cap a allò singular. Això sempre es produeix en la mesura que es posa en joc el desig de l’analista, tal com ho entén Lacan, un desig dirigit cap a la producció d’una diferència absoluta. Això és, justament, allò que donarà pas al tercer temps del tractament grupal.

TERCER TEMPS: LA CONSTRUCCIÓ D’UN NOU SÍMPTOMA

És el temps de la producció d’un símptoma diferent del cristal·litzat pel discurs social. És el temps de la realització d’un nou símptoma com a metàfora del subjecte. És a dir, una metàfora no social sinó subjectiva. Aquest procés només serà possible a través del desig de l’analista com a garant de la condició ètica de la psicoanàlisi. Quan fem referència al desig de l’analista evoquem l’única condició veritablement insubstituïble per a la eficàcia clínica de la psicoanàlisi. El desig de l’analista no és només el desig de curar, de guarir, ni de saber, sinó un desig separat radicalment de tota demanda, un desig de producció de la diferència absoluta, per tant, de dissociació de la particularitat del subjecte respecte a l’ideal de l’Altre.

Escrito por:
Mila Herrera
Directora de Psicoclínica Barcelona

Back To Top