Més enllà del rol de mestre

QUIN UN ALTRE NECESSITA EL SUBJECTE:

Un altre que ho allotgi, a partir d’un desig que no sigui anònim. Fer-lo sentir necessari per un altre. El que garanteix un lloc simbòlic per a un noi, és l’exercici d’una funció adulta o subjectivant, que és tal, mentre l’exerceix el registra com a subjecte a la seva singularitat i ho inscriu en una relació que el reconeix com a necessari.

L’adult es fa així responsable i garant d’obrir-li la possibilitat que es pugui reconèixer part d’una trama simbòlica (part de l’escola), i simultàniament, que es pugui sentir necessari< /strong> per qui exerceix la funció: un alumne necessari per a un mestre, un fill necessari per una mare…

Per això, com dèiem abans, la funció que empara simbòlicament no és sinònim d’un rol determinat. Hi pot haver rol de pare, mare o mestre, i no haver-hi funció adulta subjectivant, perquè no hi ha un desig dirigit cap a aquest subjecte en particular, i això compromet molt les possibilitats d’un noi per poder-se reconèixer en una determinada trama simbòlica.

Considerar per la via de la funció els rols que tenim assignats, té el benefici d’obrir el joc a molts nois que tenim a les nostres aules que no tenen ningú que pugui sostenir aquesta funció.

Fins i tot l’enllaç biològic que ens assigna el rol de pare o mare requereix una adopció de la funció i, per tant, una inscripció simbòlica i social d’aquest subjecte, cosa que no sempre passa. (inscripció en el sentit que No és el mateix estar inscrit en una llista/registre que no estar, tenir document que no tenir…) Tot subjecte necessita aquesta adopció que va per la via d’un desig singular< /strong> que habiliti la inscripció i el reconeixement.

Moltes experiències testifiquen d’aquest fet, com els estudis de René Spitz sobre nadons abandonats a hospitals, que morien de marasme, encara que tinguessin cobertes totes les cures materials que els brindaven les infermeres : higiene, alimentació, atenció sanitària, i no obstant, alguns morien, de marasme, com alguns autors anomenen, de marasme simbòlic.

El desemparament estructural amb què tots arribem a aquest món es refereix a la necessitat que tots tenim de comptar amb aquest altre que ens allotgi a partir d’un desig que no sigui anònim. Les cures d’aquestes infermeres eren anònims, ja que un desig que no és anònim suposa un lloc simbòlic per a cada subjecte, fet de reconeixement (entre altres coses) i d’inscripció al desig d’aquest altre. El que no estaven garantits per aquests nadons era el lloc simbòlic que va més enllà del rol d’infermera.

Mila Herrera

Psicòleg Barcelona