Un altre que no ho sap tot. Un altre que no s’erigeix omnipotent. Poder mostrar-nos ignorants no…
Determinar les causes de l’addicció no és una tasca fàcil. Sabem que són moltes les dificultats a l’hora de separar allò que concerneix allò biològic del que és pròpiament ambiental. Aquest és el debat etern de la ciència. És aleshores una qüestió de percentatge? Determinació o predisposició? En aquest sentit, l’addicció no és gaire diferent d’altres patologies de la Salut Mental.
La fantasia de trobar el gen responsable de l’addicció, per prevenir la malaltia, és la il·lusió de la ciència, que perd de vista que no tot passa per una vacuna, una pastilla o una intervenció quirúrgica. Des del mateix moment que una persona entra en el llenguatge, la seva relació amb el món estarà sempre ja condicionada per la marca de la paraula. Els humans es comuniquen a través de significants, els quals permeten teixir significacions i propiciar sentit sobre allò que els concerneix com a subjectes.
Com resulta impossible prevenir l’addicció des del punt de vista biològic, també ho és des de l’educació. Són molts els pares que arriben a les nostres consultes amb l’interrogant sobre com un dels fills pateix una toxicomania i l’altre, en canvi, és algú que manté una vida estructurada i saludable. En molts d’aquests casos, els fills s’han criat al mateix entorn, han anat a la mateixa escola i han estat educats sota els mateixos principis. En canvi, cadascun s’ha construït una representació de la realitat fruit de la relació amb el llenguatge. Aquest mecanisme explica moltes altres qüestions, però també ens serveix per orientar un tipus de toxicomania que respon al que podríem anomenar com a efecte del significant.