Un altre que no ho sap tot. Un altre que no s’erigeix omnipotent. Poder mostrar-nos ignorants no…
Els temps han canviat, l’estigma social que representava el divorci ja és història. Som individus aparentment més lliures i en l’actualitat només estem en disposició de mantenir una relació si ens sentim realment enamorats. Però què vol dir estar enamorat? Què amor és el que anhelem? són algunes de les preguntes que només poden trobar resposta en el marc del desig inconscient que ens habita, un desig que és el més singular d’un mateix. Preguntes que no es poden deslligar de la nostra pròpia història com a subjectes, dels nostres vincles primordials, de la nostra novel·la familiar, dels nostres símptomes, els nostres traumes, els nostres ideals, els nostres pares … Estem marcats per la nostra història i per la representació psíquica que hem fet d’ella, un saber que es guarda en l’inconscient i que determinarà la nostra manera d’estimar.
L’amor no pot pensar-se per fora de la cultura i del llenguatge. Cada cultura, cada època històrica té les seves representacions lligades a la idea de l’amor. Els homes i les dones d’avui somien amb un amor que compleixi les expectatives creades per la societat de la insatisfacció, la qual no deixa de recordar-nos que la felicitat no només és possible sinó que és obligatòria. Hi ha una mitjana taronja allà fora esperant-te!. En aquest context no és estrany que l’angoixa i la culpabilitat envaeixi a les persones que experimenten una realitat molt diferent en les seves vides.
Com pot sobreviure la parella en el discurs de la individualitat? La realitat és que els nostres amors no superen l’escull de la insatisfacció perquè són tan evanescents com la fragància dels perfums barats. Això no vol dir que no estiguem necessitats d’amor, ni que siguem immunes a l’efecte de l’amor, més aviat tot el contrari. “Si ella / ell no em satisfà és perquè no és la persona que mereixo, llavors la meva mitja taronja segueix allà fora esperant-me …”. Aquest amor idealitzat és un mite del nostre temps que res té a veure amb aquell vell ideal de l’amor cortès, en el qual el cavaller estava enamorat de l’amor i encimbellava la dama fent-la inaccessible per a ell, d’aquesta manera trobava la clau per mantenir viu el seu desig. Els nostres cavallers d’avui no volen saber res del desig perquè desitjar comporta el desplaer propi de la falta. Colmar la falta és l’ideal del discurs capitalista, que sempre aspira a l’abundància i a satisfer la necessitat abans que aparegui el desig.
Molts dels nostres pacients es queixen perquè les seves relacions sentimentals no van bé i és per això que decideixen a iniciar una Teràpia de parella. Poder estimar o deixar-se estimar no està a l’abast de qualsevol, ja hem vist que es necessita d’unes condicions perquè això es pugui donar. En Teràpia de parella hi ha una màxima: “voler no és poder”, voler és necessari però no és suficient.