S’ha escrit i polemitzat moltíssim sobre aquest constructe, ja sigui pels seus criteris a l’hora de ser elevat a la categoria de diagnòstic en els manuals de psiquiatria, com pels seus diversos i diferents abordatges a l’hora de tractar-lo. No entrarem a discutir en aquesta breu ressenya si existeix o no existeix com a tal, però sí en canvi, podem aclarir alguns punts:

  1. Nens que no paren, inquiets i desatents n’hi ha hagut i n’hi haurà sempre, però avui més que mai exigim immediatesa en tot el que ens envolta, i vam mostrar impaciència i pressa fins per a assumptes que són incompatibles amb la immediatesa, per exemple, tot el relacionat amb l’humà i els temps que requereix la nostra psique i la nostra ment per veure, comprendre i concloure. Volem “solucions” immediates a tot el que ens molesta o ens complica la nostra tasca diària i això influeix en la manera que tenim de tractar i de respondre als nens, però sobretot la nostra manera de tractar i sostenir la nostra pròpia angoixa, la que ens genera el no saber. Per tant, el TDAH es manifesta com un símptoma del nostre temps, és a dir, va lligat de la subjectivitat de l’època que ens ha tocat viure, tant a nosaltres com als nostres nens.
  1. Però no només influeix la subjectivitat del moment actual en la manifestació d’aquest símptoma. Cal no perdre de vista, i moltes vegades des d’algunes perspectives psicològiques s’oblida i passa desapercebuda, la subjectivitat de cada subjecte, única i intransferible, per la qual cosa no hi ha un TDAH igual per a tots, sinó que en cada subjecte s’ha d’expressar diferent, el malestar amb el que cridarà l’atenció de l’altre serà únic i particular, cadascú es aquejará a la seva manera, per molt que aparentment puguem observar alguns aspectes semblants com la desatenció, la dificultat per concentrar-se o estar-se quiet … Això no ens ha d’enganyar ni amagar al subjecte que hi ha darrere d’aquesta aparatosa, moltes vegades, manifestació dels símptomes.
  1. Finalment llavors, tant pares, educadors com a docents no estem per fora ni som aliens a aquesta subjectivitat de l’època que comentem, sinó que ens travessa de ple en totes les àrees de la nostra vida, i únicament sent conscients, estant advertits de les implicacions que tot això pot comportar, podrem respondre de manera diferent davant de cada subjecte tenint en compte la seva particularitat, especificitat i no la “etiqueta” amb la qual també veloçment ens atrevim a marcar-los ia marcar-seu destí.