Una dona pot ser dita de moltes maneres, però mai serà només això, perquè la feminitat inclou una part rebel a la identificació. Aquesta és la raó per la qual una dona que NO s’oculta darrere dels rols tradicionals, o fins i tot actuals que la defineixen, resulta inquietant i pot provocar respostes que van des de la fascinació i l’obediència, fins el maltractament i la mort.

Lacan, a diferència de Freud, no aborda l’enigma del femení pel costat d’una veritat inconscient a desxifrar, ni d’un secret inconfessat a descobrir, menys encara del vel que hauria de caure per mostrar el que s’oculta. «No busqueu pel costat de la veritat, sinó del gaudi», ve a dir Lacan.

El femení és impossible de dir i encara més de vetllar. Aquesta manera de pensar-ho radicalitza la idea original de Freud. El gaudi femení és un “espai que no es deixa representar per les fronteres del llenguatge o de la llei mateixa”. (M. Bassols). Jacques Lacan va desplaçar la qüestió en assenyalar un gaudi femení específic, heterogeni al gaudi fàl·lic, inaccessible al saber.

El gaudi femení segueix sent un tema actual per als psicoanalistes perquè representa la realitat del gaudi. La dona, el sexe, i la mort són diferents noms d’aquest real.

Lacan pren el relleu de la pregunta freudiana i torna a pensar a la dona, però des d’una perspectiva diferent. El que per al primer va quedar com una qüestió oberta a l’espera de trobar la resposta, per al segon constitueix el fonament mateix de la realitat. No hi ha, doncs, resposta possible ni des de la lògica fàl·lica amb la qual ens representem la sexualitat, ni des de la analítica.

La psicoanàlisi demostra que el femení, «per la naturalesa de les coses, que és la de les paraules» , constitueix el prototip de l’alteritat per a tot ésser parlant. Existeixen «les dones». Són elles les que amb més freqüència arriben a la
psicoanàlisi oferint una varietat de figures, tant més diverses tant que no hi ha l’essència que definiria el que és «La dona».

L’enigma del femení segueix pertorbant la pretesa universalitat dels ideals i dels valors establerts. La psicoanàlisi d’orientació lacaniana revela que tot intent de reduir la diversitat femenina a la totalitat d’un universal, produeix danys en la subjectivitat i en la cultura que poden resultar irreparables.