Psicólogo infantil Barcelona: Més enllà del rol de mestre

QUIN ALTRE NECESSITA EL SUBJETE:

Un altre que l’allotgi, a partir d’un desig que no sigui anònim. Fer-lo sentir necessari per un altre. Allò que garanteix un lloc simbòlic per a un noi, és l’exercici d’una funció adulta o subjectivant, que és tal, en tant qui la exerceix el registra com a subjecte en la seva singularitat i l’inscriu en una relació que el reconeix com a necessari.

L’adult és fa d’aquesta manera responsable i garant d’obrir-li la possibilitat de que es pugui reconèixer part d’una trama simbòlica (part de l’escola), i simultàniament, que es pugui sentir necessari per qui exerceix la funció: un alumne necessari per a un mestre, un fill necessari per una mare…

Per això, com dèiem abans, la funció que empara simbòlicament no és sinònim d’un rol determinat. Pot haver rol de pare, mare o mestre, i no haver funció adulta subjectivant, perquè no hi ha un desig dirigit cap a aquest subjecte en particular, i això compromet molt les possibilitats d’un noi per poder-se reconèixer en un determinada trama simbòlica.

Considerar per la via de la funció els rols que tenim assignats, té el benefici d’obrir el joc a molts nois que tenim a les nostres aules que no compten amb ningú que pugui sostenir aquesta funció.

Fins i tot el vincle biològic que ens assigna el rol de pare o mare, requereix d’una adopció de la funció i per tant, d’una inscripció simbòlica i social d’aquest subjecte, la qual cosa no sempre passa. (inscripció en el sentit que No és el mateix estar inscrit en una llista/registre que no estar-hi, tenir document que no tenir…)  Tot subjecte necessita d’aquesta adopció que va per la via d’un desig singular que habiliti la inscripció i el reconeixement.

Moltes experiències testifiquen d’aquest fet, com els estudis de René Spitz sobre bebés abandonats en hospitals, que morien de marasme, encara que tinguessin cobertes totes les cures materials que els hi brindaven les infermeres: higiene, alimentació, atenció sanitària, i malgrat tot això, alguns morien, de marasme, com alguns autors en diuen, de marasme simbòlic.

El desemparament estructural amb el que tots arribem a aquest món, es refereix a la necessitat que tots tenim de comptar amb aquest altre que ens allotgi a partir d’un desig que no sigui anònim. Les cures d’aquestes infermeres eren anònimes, ja que un desig que no és anònim suposa un lloc simbòlic per a cada subjecte, fet de reconeixement (entre d’altres coses) i d’inscripció en el desig d’aquest altre. El que no estava garantit per aquests bebés era el lloc simbòlic que va més enllà del rol d’infermera.

 

Mila Herrera

Psicólogo Barcelona